Guerra a la UE
Els partits contraris a la integració europea podrien obtenir fins al 30% dels vots a Estrasburg
La diversitat d'interessos i les rivalitats els impediran la construcció d'un front comú
París, 1 de maig del 2014. Falten tres setmanes per
a les eleccions europees. Com cada any per aquesta data, milers de seguidors de l'ultradretà Front National (FN) reten homenatge a Joana d'Arc, l'heroïna medieval que va alliberar França de l'ocupació anglesa. Des de la tribuna de la plaça de l'Òpera, Marine Le Pen arenga els militants: “No em decebeu i aneu a votar! N'hi ha que passaran de les urnes pensant que així expressaran tot el seu menyspreu envers aquesta Europa que no ens agrada [...], però és al revés. Si no voteu, deixareu en mans dels partidaris de la Unió Europea la possibilitat de continuar la seva obra funesta.”
Al nord del canal de la Mànega, a Londres, el líder d'una altra formació rabiosament antieuropea, el Partit per a la Independència del Regne Unit (UKIP), també fa una crida a la mobilització dels votants. “És l'hora de decidir. No ens cal esperar fins al 2017 per celebrar un referèndum [per sortir de la UE, tal com va prometre el primer ministre, el conservador Cameron]. Fem-lo ara mateix: utilitzem les eleccions europees per dir-los el que pensem de la UE [...]. Amb la vostra ajuda, seguirem treballant per retirar el Regne Unit del gran projecte polític que és la UE”, proclama Nigel Farage.
Ni Le Pen ni Farage estan sols. Arreu del continent, des de Suècia fins a Itàlia i des d'Holanda fins a Hongria, les forces polítiques contràries a la integració europea, a cedir més sobirania nacional a les institucions comunitàries, van guanyant terreny. Algunes fins i tot podrien quedar primeres als respectius estats, com ara el FN i l'UKIP (el PVV de Geert Wilders hauria quedat tercer, segons els sondejos a peu d'urna a Holanda, on es va votar dijous). L'objectiu és ara reforçar la seva presència a l'eurocambra per fer descarrilar, des de dins, el procés d'integració. Tradicionalment dividits, alguns d'aquests partits intenten sumar forces per garantir-se més influència a Estrasburg.
És el cas de l'extrema dreta. El FN ha signat un pacte electoral amb el PVV holandès, amb el suport dels flamencs del Vlaams Belang, els italians de la Lliga Nord, l'FPÖ austríac i els ultranacionalistes suecs i eslovacs. L'aliança –de la qual l'UKIP s'ha exclòs– hauria de permetre complir amb els requisits per formar un grup al Parlament: obtenir un mínim de 25 eurodiputats procedents d'almenys set estats. Segons un sondeig de l'institut Pollwatch del 16 d'abril, Le Pen i els seus aliats podrien obtenir fins a 38 eurodiputats i constituir un grup que els permetria cobrar 2,4 milions d'euros anuals en finançament públic, i accedir als comitès parlamentaris, on es discuteixen i s'esmenen les lleis abans de ser votades pel ple.
L'euroescepticisme, però, és un corrent més ampli i transversal. “Els partits euroescèptics són un grup extremament divers i no es poden englobar tots sota una única definició. Els significats d'euroescepticisme depenen del context nacional”, explica Elina Viilup, investigadora principal del Cidob. “En alguns països, l'euroescepticisme se centra en l'hostilitat envers un superestat europeu [UKIP]; en d'altres, contra l'ampliació de la UE o l'entrada de Turquia [FPÖ austríac], contra l'euro [AFD alemany], contra els rescats dels països del sud [Finlandesos Autèntics]... En general, prefereixen solucions nacionals a multilaterals”, hi afegeix. Les raons que han alimentat aquesta hostilitat també varien d'un cantó a l'altre del continent. “En els estats membres del sud, la frustració amb la UE prové de les retallades, que es perceben com una imposició de Brussel·les, mentre que al nord la frustració té a veure més amb la solidaritat forçosa cap als països que necessiten un rescat”, diu Viilup.
També el think-tank Open Europe identifica un ampli i heterogeni grup de partits “populistes anti-UE, antiausteritat, antiimmigrants i anti-establishment” que abracen tot l'espectre polític, incloent-hi l'esquerra, i que “difereixen substancialment els uns dels altres, de manera que no poden formar un conjunt coherent”. Amb tot, prenent com a denominador comú el seu rebuig a aprofundir en la integració europea, aquest centre d'estudis els engloba tots en el “Bloc dels Descontents”. Segons Open Europe, aquest bloc podria obtenir el 30,9% dels vots (sis punts més que el 2009) i 218 dels 751 eurodiputats en joc (54 més que fa cinc anys).
Més presència, sí, però diluïda en la cambra. “Tot i que probablement els euroescèptics tindran un bon resultat electoral, el seu impacte al Parlament o a la UE en general serà relativament petit”, pronostica Simon Usherwood, de la Universitat de Surrey. Segons Usherwood, les rivalitats i els personalismes impediran a aquests partits crear un front comú. Una predicció compartida pel Financial Times, que relativitza la “victòria anticipada” del populisme a Europa. Pel diari britànic, “hi ha poques probabilitats que aquests elements dispars aconsegueixin actuar de manera concertada”, ja que, al seu parer, només els uneix l'aversió al federalisme europeu. També ho veu així Elina Viilup: “L'experiència ens diu que aquestes forces tenen dificultats per treballar plegades i forjar aliances duradores. Ja hi ha hagut dos grups euroescèptics aquesta legislatura; han estat més aviat marginals i no han influït en l'agenda del Parlament Europeu.”
La incògnita
“Segons els sondejos –continua Viilup–, podem esperar un o dos grups també en el nou Parlament. La qüestió, però, és si l'extrema dreta aconseguirà formar el seu grup. No seria el primer cop. Ja hi va haver un primer intent el 2007, però l'aliança va durar només onze mesos.” Segons Viilup, encara que Le Pen i els seus aliats assolissin un grup propi, seria “petit i marginal en el marc de l'activitat de l'eurocambra, dominada per tres grans grups [conservadors, socialdemòcrates i liberals].”
El malestar arriba també a l'europeista Alemanya
anna balcellsEls aires euroescèptics han arribat també a Alemanya, un país fermament compromès amb el projecte d'integració europea. La crisi econòmica dels darrers sis anys ha passat factura i una part de la població alemanya comença a fer càlculs sobre el cost de la pertinença a la UE. Aquest malestar s'ha materialitzat en el partit Alternativa per a Alemanya (AFD), creat el 2013 per un grup d'acadèmics. La nova formació es defineix bàsicament per la seva oposició a l'euro i als rescats dels països que comparteixen la moneda comuna, però també s'ha manifestat a favor d'establir controls més rígids en immigració, una posició que l'acosta al populisme d'extrema dreta. Amb tot, en el seu primer any de vida, AFD ha anat guanyant adeptes. La proposta d'abandonar l'euro, per exemple, ha tingut una bona acollida en un país on aproximadament un 30% de la població enyora encara el marc, l'antiga divisa. En les eleccions de l'any passat al Bundestag (Parlament federal), el partit es va quedar només a tres dècimes del 5%, la barrera per entrar a la cambra. Com que el llindar per accedir al Parlament Europeu és més baix, AFD té moltes probabilitats d'aconseguir representació a Estrasburg.
A diferència de l'UKIP britànic, però, el partit euroescèptic alemany no defensa la sortida de la Unió Europea, sinó només de l'euro. Reclama, a més, que siguin els ciutadans a través de referèndum els que decideixin si hi ha d'haver més integració europea. En aquest sentit, AFD s'acosta més al programa del Partit Conservador britànic, del primer ministre David Cameron, que no pas a l'UKIP. És més, el líder de la formació, Bernd Lucke, rebutja una aliança amb el partit de Nigel Farage i marca distàncies amb el Front National de Marine Le Pen i el Partit de la Llibertat holandès, de Geert Wilders. És per tot plegat que, probablement, si obté representació a l'eurocambra, AFD trucarà a la porta del grup polític que encapçalen els tories britànics.