El diari del Papa
Si el que li agrada d'un diari és jugar al sudoku, no compri L'Osservatore Romano. No té passatemps, ni esports. S'ocupa de política, i també de cultura i religió. La seva línia és de construir ponts, perquè aquesta és per natura la feina d'un pontífex. És considerat el diari vaticà, tot i que existeix de molt abans que es creés l'Estat Vaticà, el 1929. El seu director, Giovanni Maria Vian, un home que “destil·la discreció”, segons el veterà periodista Arturo San Agustín, va ser a Barcelona per parlar d'informació vaticana i per desgranar la història del seu llegendari mitjà. El va convidar la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País. Vian no va estalviar autocrítica i va explicar alguns errors que ha comès el seu diari, que no és infal·lible. També va recordar la missió del diari vaticà: informar sense ferir. És la consigna no escrita d'un diari que sap molt més del que mai llegirem a les seves pàgines llençol. L'Osservatore Romano, l'únic diari de la Santa Seu, es mou entre “posicions clares” i tractant de “no ferir ningú”. Polemitza però no insulta. Un diari insòlit. Els seus directors, en 153 anys, han estat sempre laics. A diferència d'altres mitjans de la Santa Seu, com la revista quinzenal Civiltà Cattolica, que envia tots els articles a Secretaria d'Estat abans de ser publicats, L'Osservatore Romano “no té temps” per a censures prèvies. El criteri del seu director és suficient. I no s'equivoquen. De fet, Vian encarna com ningú el perfil del gentleman vaticà. Va ser batejat per Pau VI quan aquest era un monsenyor jove. La seva família ha estat amiga de Papes. I ell és, a més de director, professor de Patrística a la Sapienza. Un savi impregnat del savoir faire vaticà convertit en director de diari. El seu és el perfil del director de diari pausat però amatent, no atabalat, dotat d'aquella finesa i criteri que la bogeria titànica del dia a dia no consenteixen. El seu diari surt cada dia i té 7 edicions i a diverses parts del món s'edita. En castellà, els lectors del diari madrileny La Razón el poden tenir el diumenge.
‘L'Osservatore' és el primer global newspaper, un diari universal, diminut i influent. Romà de nou però universal de batec. És el diari vaticà però existeix abans que el Vaticà fos una realitat. Durant la Primera Guerra Mundial va saber mantenir neutralitat i és un diari no partidista. El rotatiu de la Santa Seu no és replicable. No hi ha cap altre diari que sistemàticament obri amb informació internacional. Des de la petita redacció romana, aquest observador romà, que va estar a punt de dir-se Amic de la Veritat –un nom que l'hauria acostat nominalment al soviètic Pravda–, té avui aquest director que ha estat a Barcelona per revelar anècdotes del diari que té entre mans. Va explicar que quan va saludar el papa Francesc per primer cop, aquest li va dir: “No em feu massa propaganda.” I és que el Papa argentí vol una informació “equilibrada i correcta” però no li agrada que al diari es parli d'ell sinó de tot. La internacionalització del diari, l'obertura a altres religions, la inclusió de la cultura com a part fonamental del rotatiu, hi ajuden. Amb tot, qui vulgui llegir els discursos i textos oficials ha d'anar a recalar-hi per força.
Vian, molt educat, va demanar disculpes per no poder parlar en català tot i que l'entén. Va demostrar que és un home extremament intel·ligent i prudent. És ell qui ha aconseguit l'entrada de dones a la direcció del diari. Li agrada en Tintín però no és un periodista intrèpid. “Ho veu tot” i és un “expert en Papes”, va analitzar Arturo San Agustín. L'home ideal per observar des de Roma el que passa al món i explicar-ho. Perquè per molts encara és cert, quan parlem d'informació vaticana, que el que compta no és el que passa, sinó com ho explica L'Osservatore Romano.
