Opinió

Joseba Sarrionandia. ENTREVISTA. entrevista

, Poeta, narrador i assagista basc. david castillo. david paloma

“Espanya continua sent una presó per a altres pobles”

Lluitar per la llibertat i per la literatura en la nostra llengua era la mateixa cosa
Espanya continuarà amb l'esperit del duc d'Alba a Flandes
Mai he estat un militar ni res de semblant, ni tan sols vaig anar al servei militar
L'error d'ETA va ser creure's una mica el discurs militarista

Tot i que els delictes pels quals el van condemnar han prescrit, Joseba Sarrionandia (Iurreta, 1958) ha continuat en la clandestinitat des del llunyà 1985, en què es va escapar de la presó de Martutene dins un altaveu del músic Imanol. Poeta, assagista i narrador, amb una important obra al darrere, Sarrionandia és un escriptor sense rostre. Alguns van especular que s'havia amagat a Cuba o a Veneçuela, uns altres que era més a prop, el cert és que s'ha mantingut desaparegut. Afable i responent totes les qüestions, hem parlat amb ell a propòsit dels seus últims llibres traduïts al català, Som com moros dins la boira?, Premi Euskadi 2011, i Jo no sóc d'aquí, coeditats per Pol·len i Pamiela, que es presentarà diumenge a les 11.00 h dins la Setmana del llibre en català.

Va escriure ‘Jo no sóc d'aquí' el 1984 a la presó de Martutene. Ha explicat que no es tracta d'un diari de presó, com el definiria?

La redacció no va ser a Martutene [d'on es va escapar el 1985] sinó a Herrera de la Mancha, entre el 17 de gener i el 22 de juliol del 1984, un any que vam passar sencer castigats perquè varem fer un acte de desobediència, que vam anomenar “chapeo”, perquè la conseqüència era que ens tenien pràcticament sense sortir de la cel·la. Aquesta situació va durar un grapat de mesos més.

Com recorda l'època?

Eren els anys en què tenien la política de concentrar als presos bascos en presons d'alta seguretat lluny del País Basc, ben lluny, i Enrique Galavís [director general d'Institucions Penitenciàries] deia que Sòria era massa pròxima al País Basc. Eren presons d'alta seguretat de règim especial, i el terme especial era un eufemisme. En aquestes circumstàncies vam estar més de cent presos al Puerto de Santa María durant dos o tres anys abans de reconcentrar-nos a tots, que aleshores ja n'érem més de dos-cents, a Herrera de la Mancha.

Com ho va viure?

Per als presos, el 1984 va ser molt dur. Als governants tampoc no els va anar massa bé la política de concentració perquè després van optar per fer el contrari, és a dir, dispersar-nos per tots els penals de l'Estat, i encara ho fan ara, en l'intent d'evitar que no fóssim molts en cada destí i tenir-nos aïllats en tot el que fos possible. Si hagués de definir Jo no sóc d'aquí diria que és un conjunt d'assajos breus i temptejos literaris, sense deixar de ser una crònica de presó.

El títol parteix d'un poema de Francisco Urondo, on diu que amb prou feines se sentia com una memòria. Com recorda l'elaboració dels textos, el sentiment que l'acompanyava en aquells anys de tancament?

Clar que era una memòria de pas suspesa en un lloc inhabitable. Em vaig proposar recuperar una mica d'aquesta memòria i em vaig posar a reflexionar sobre temes culturals, polítics i literaris que m'interessaven. L'escriptura s'interrompia constantment, és clar. Imagina-t'ho després d'un acte de desobediència dins una presó on no hi havia cel·les buides, amb els funcionaris considerant-se obligats a imposar un règim disciplinari estricte. Estaven acostumats a manar que ens despulléssim, no perquè amaguéssim alguna cosa, sinó per humiliar-nos. Amb la nostra desobediència, eren ells els que ens havien de descordar els botons, fent un paperot ridícul. També colpejàvem les portes cada dos per tres provocant un soroll ensordidor per als funcionaris que eren a la galeria. Ells buscaven la manera de venjar-se. Aquest era el context de la primera redacció del llibre, tal com explico en un dels capítols preliminars.

La vostra evasió de la presó de Martutene en un altaveu durant el Sant Fermí del 1985 va ser espectacular. Ens pot explicar com s'ho van plantejar?

Em van traslladar a Martutene perquè la meva xicota estava en coma, i en ocasions ens traslladaven al País Basc quan teníem familiars moribunds. Ens hi enviàvem uns dies i després ens tornaven a Herrera de la Mancha que, com t'he dit, era la presó on concentraven els presos polítics bascos. La veritat és que a les presons basques, tot era prou diferent, almenys els funcionaris ens tractaven com a éssers humans. El règim era l'habitual per als presos comuns. El director de Martutene va ser un dels poquíssims càrrecs d'institucions penitenciàries que vaig conèixer en aquells cinc anys amb criteris humanitaris. Ell no ens va ajudar a escapar, tot i que el govern ho va aprofitar per destituir-lo. La possibilitat d'escapar-se de la presó es va donar, realment, perquè Martutene era al País Basc i és que, tal com deia Enrique Galavís, no ens podien tenir presos al País Basc, ni tan sols a prop, perquè la gent ens donava suport de manera activa o passiva.

Per què?

Simplement perquè al nostre país molta gent era conscient que lluitàvem contra unes institucions injustes i que patíem una situació extrema. A pesar que estiguessin en desacord amb ETA, estaven en contra de la repressió. I aquesta empatia amb els presos, en Martutene arribava dins la presó.

Des d'aquests trenta anys des de la seva fugida, s'ha dedicat en clandestinitat a construir una obra literària. Ho podríem plantejar a l'estil de Cesare Pavese com un canvi de militància cap a l'ofici de poeta...

No ho veig com un canvi de militància. Potser és per haver nascut sota la dictadura, sense cap altra llibertat que el nacionalcatolicisme espanyol, amb la nostra llengua prohibida en qualsevol àmbit oficial, i amb el país ocupat per la Guàrdia Civil i la resta de forces armades. El capità Hidalgo regentava Biscaia des de la caserna de Gernika. Aleshores lluitar per la llibertat i per la literatura en la nostra llengua era la mateixa cosa, així com la resistència a l'ocupació militar. Tot i que Franco era mort, al 1978 la manca de llibertat dels bascos en la relació amb Espanya resultava aclaparadora. Al capdavall, la literatura és utilitzar la llengua que tu triïs per desplegar-la lliurement, però has d'aconseguir aquesta llibertat en àmbits diferents. I no sé com es podrà assolir, però em sembla que cap poble l'ha aconseguit únicament amb la ploma.

‘Jo no sóc d'aquí' manté l'actualitat perquè es planteja cap al geocentrisme des del primer capítol del llibre. Era una de les sensacions que li voltaven pel cap després de tants anys tancat?

Jo era una persona una mica desconcertada ideològicament, sense deixar de ser racionalista i tenir il·lusió per fer les coses. Durant el franquisme havíem desenvolupat una ideologia a la contra, reaccionària: anticapitalista contra el capitalisme, basquisme contra l'espanyolisme estarrufat, ateisme contra aquella església tan complaent amb el poder, heterodoxa contra les limitacions a la llibertat en els temes morals i artístics. Els grans corrents ideològics, però, els veia molt defectuosos: el nacionalisme basc tradicional estava per entrar en una residència d'ancians; els comunismes, tant el soviètic com el xinès, s'assemblaven més als imperis pretèrits que a un futur d'igualitarisme i llibertat. Ni Allende ni el Che no havien deixat cap drecera oberta. Fins i tot nosaltres, que érem, segons la meva opinió, una humil organització de resistència, vam començar a fer gala de tot el contrari, és a dir, d'una arrogància armada bastant impresentable. Mentrestant, en els mitjans predominava el discurs que ja érem una democràcia, el Partit Nacionalista Basc va descobrir que se sentia còmode a Espanya administrant ajuntaments i diputacions, el PSOE es va posar a venerar Manitú i va integrar Espanya a l'OTAN i fins i tot el Partit Comunista tenia posicions de borbònic, mentre que els sindicats obrers van passar a viure de les subvencions empresarials i la premsa es va convertir en el que continua sent ara.

Era una situació límit?

En el que em va tocar viure, com a molts altres presos, era un any 1984 realment molt orwellià. I crec que vaig escriure bastant, a partir d'aquell desconcert, coses que es podrien considerar postmodernes, malgrat que amb prou feines s'utilitzava aquest terme com s'ha usat després. Tot i que es diu que el postmodernisme és light, els meus textos són una mica hard perquè es vehiculen a cert tipus d'angoixa. Hem de recordar que fins i tot les avantguardes artístiques es trobaven com esgotades en aquells anys. Segurament, per aquest motiu es reflecteix en l'escriptura l'enderroc de les estratègies i una intenció de reconstruir les coses. D'aquí ve l'actitud de començar a parlar amb un llenguatge nou i a plantejar-se qüestions tan elementals, tan ingènues, com la nostra posició dins l'univers o quin llenguatge estem utilitzant, o què significa una llimona en una cançó souletina del segle XVIII.

M'ha agradat força un dels capítols, ‘Què és l'esperança', en què arriba a la conclusió que l'esperança és el fet d'esperar. Vist en perspectiva, es pot interpretar com la seva situació personal en tancament?

Es comenta el tema de l'esperança a La caixa de Pandora, que deixa anar les desgràcies. És un mite molt misogin perquè Pandora és un anti-Prometeu, però en la caixa, o àmfora, hi resta l'esperança, que com que no surt no s'acaba de saber ben bé com és. Els mites grecs, per suposat, es presten a especularció mentre que a la presó, especulis o no, l'únic que has de fer és esperar, sobretot si no tens data segura de sortida o és molt llunyana.

Jo no sóc d'aquí' està concebut gairebé com un grup d'articles que en molts casos són una explicació de les inquietuds del moment que vivia tancat. Amb trenta anys que han passat des de la seva gestació, són temes que encara li interessen o ha canviat de problemes?

No crec que ara escrivís sobre alguns d'aquests temes, almenys de la mateixa manera. Ho dic perquè la literatura basca ha avançat força en les darreres dècades, i les lletres també tenen alguna cosa de construcció. Si abans érem en un segon pis, ara segurament estem construint un tercer pis. El món també ha canviat, però hi ha temes que sí, que no han tingut solucions viables i cal plantejar-los un i altre cop. És el drama dels grans problemes humans: el de l'igualitarisme, el de la democràcia, el de la guerra, el de la llibertat personal, el de les cultures minoritàries...

Precisament ho repassa a través de la literatura, l'antropologia, el folklore, la ciència i la sociologia en alguns temes que incideixen en els temes dels capítols. Es podrien definir com els interessos d'un humanista, cosa que podria xocar amb la seva situació d'home d'acció directa, de militant d'una organització armada?

Jo mai no he estat un militar ni res de semblant, ni tan sols vaig anar al servei militar. No sé ni com se saluda un sergent. Al contrari, el que vaig fer va ser participar com a voluntari en la resistència contra les forces armades espanyoles, per pur antimilitarisme. I em sembla que l'error d'ETA va ser creure's una mica el discurs militarista i ficar-se progressivament en una dinàmica que afavoria allò contra el que lluitava. Al marge que la societat en què vivim exigeix l'especialització, crec que és molt perillosa l'especialització dels militars. I també, per posar-ne un altre exemple, la dels polítics que actuen per mantenir els seus privilegis. I, fins i tot, el dels pensadors, que és una paraula que sona rara, la de pensador... Un no pot imaginar-se una altra cosa que un capgròs. O l'especialització dels escriptors que no escriuen per res més que ser escriptors. Les persones haurien de tenir capacitat de pensar i d'actuar per elles mateixes. A Lasarte hi ha uns pallassos que s'hi refereixen amb el lema “sentir amb el cor, pensar amb el cap i actuar amb les mans”. Crec que són grans humanistes i homes d'acció, aquests pallassos, amb els ulls ben oberts de veure tants nens. M'agradaria ser un excèntric com ells, capaç de preocupar-me per les coses, pensar críticament i participar en la solució dels problemes.

‘Jo no sóc d'aquí' és el seu tercer llibre en català, i surt pocs mesos després de l'impressionant ‘Som com moros dins la boira'. En aquest assaig de 750 pàgines i a partir de les vivències del pare Pedro Hilarión Sarrionaindia, traça la biografia del personatge però també denuncia el concepte del moro com a boc expiatori en l'imaginari espanyol i francès des del XIX. Aquestes cultures imperialistes tendeixen a anatemitzar el que no és assimilable malgrat el que es podria considerar coincident. Es podria dir que estem en el mateix estadi que el seu familiar que va veure què passava al Rif fa més d'un segle?

Crec que sí. El llibre és un assaig de comprensió de la política contemporània a través d'aquest fil rifeny que travessa la conquesta colonial, les guerres del Marroc, la Guerra Civil Espanyola i arriba a l'actualitat, amb els moros immigrants a Europa, i bé, totes aquestes societats bàsicament injustes en què vivim, tant els moros com els que els anomenem moros. És el que llegeixes que passa actualment en qualsevol país de l'orient mitjà o del nord d'Àfrica, i veus que estàs com fa més d'un segle. Sobretot, on hi ha riqueses naturals: allà van la guerra i les bases militars, avançades per garantir els recursos amb estats titella en condicions de dependència colonial. Quina opció deixen, a la gent que aprecia la seva llibertat, sinó la d'armar-se i resistir? En relació amb el colonialisme, sorprenentment, no ha canviat res malgrat que el procés de descolonització ja s'hagi consumat i que, suposadament, hagi canviat tot. Qui llegeixi el meu assaig sobre els moros comprovarà que, si encén un cop el televisor, no podrà distingir fàcilment les notícies diàries amb el relat històric de fa un o dos segles.

El nacionalisme espanyol tampoc no ha evolucionat gaire des dels anys de l'expansionisme mundial. Es tracta d'una ideologia unida a una decadència que sorgeix pràcticament des de la gestació de l'imperi, al segle XVI?

El nacionalisme espanyol ha estat sempre una altra cosa, un imperi vingut a menys, un gran sistema de poder patrimonialitzat per l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. El nacionalisme modern es vincula a la idea d'una societat que es treu de sobre Déu, el rei i tot l'antic règim, i s'autoorganitza democràticament a partir de les seves decisions pròpies i per a benefici de tots els seus ciutadans. Espanya continua sent una altra cosa: una presó per a altres pobles, com els bascos i els catalans, exactament com abans ho era amb els hispanoamericans o els rifenys i, alhora, una presó també per a la seva mateixa ciutadania. Quan els bascos, o els catalans, o la mateixa ciutadania espanyola han intentat funcionar d'una manera una mica més democràtica, com durant la Segona República, els poders dominants ho han fet inviable. A veure què hi poden fer, els de Podem, contra la banca, el sistema judicial, les forces armades, el rei, el control dels mitjans de comunicació, l'Església i tota la resta.

La negació del referèndum a Catalunya és una demostració més d'aquest tarannà intransigent?

És que Espanya és pràcticament el contrari a la idea d'una societat que decideix com organitzar-se. Espanya ja està organitzada com li dóna la gana a Espanya, i no pot suportar la democràcia, que té alguna cosa a veure amb la decisió lliure de les persones implicades. La idea senzilla que els ciutadans puguin decidir les coses que els afecten els resulta inversemblant.

És clar que a Espanya hi ha coses bones, una llengua que també és nostra, una cultura que hem compartit i sempre hi ha hagut gent oberta i respectuosa també. Sembla que la gent de Podem faran visualitzar aquests sectors. Els espanyols que tinguin un concepte democràtic de nació haurien de proposar un projecte de convivència basat en la decisió lliure de catalans, bascos, gallecs i de tothom. Però és que a Espanya hi ha una distribució del poder i una sociologia política postfranquista que ve no tan sol del 1936 sinó des dels Reis Catòlics. Aquestes dinàmiques fan que no hi hagi democràcia, a Espanya, ni tan sols per als mateixos espanyols. Diuen que han de ser tots els espanyols els que han de decidir si els catalans o els bascos se separen, la qual cosa és absurda perquè tu pots tenir dret d'admissió a casa teva, o sentir-te autoritzat a establir unes normes de convivència a casa teva, però si algú no hi vol viure perquè pensa que ets un desagradable, malgrat pugui ser infundat a parer teu, quin dret tens tu a obligar-lo que es quedi? Ni tan sols són conseqüents amb aquest criteri. Ara mateix, en un tema fonamental com el de la monarquia, s'hi han confabulat per imposar als espanyols la monarquia de manera indefinida, amb el menyspreu més absolut a l'opinió dels ciutadans, evitant amb intriga i engany la possibilitat d'un referèndum en què potser haurien votat per una república. I és que, d'aquesta manera, al marge del que ells voldrien ser, els espanyols no són ni ciutadans, només súbdits.

El fet que els catalans exerceixin el seu dret a decidir beneficiarà també els espanyols?

El referèndum a Catalunya interessa més als espanyols que als mateixos catalans. A veure: els catalans es poden separar d'Espanya mitjançant un referèndum o d'una altra manera, fins i tot els bascos intentarem escindir-nos més tard o més aviat d'unes estructures de poder que considerem alienes, ni que sigui per avorriment. Però és que els espanyols no tenen més remei que quedar-s'hi, oi? Ells sí que estan obligats a construir una política en què les persones puguin decidir les coses. O han de continuar amb una democràcia d'oripell i sofà que no atorga l'oportunitat de qüestionar les coses més elementals?

La histèria anticatalana ha estat desmesurada.

Han desenvolupat un anticatalanisme tan frenètic i una criminalització tan visceral de qualsevol proposta basca que la majoria dels espanyols estan negats d'informar-se o de discutir sobre la qüestió nacional objectivament. Arriben a plantejar-ho com una mena de desafiament, com si fos un greuge o una amenaça contra ells quan tot és en el seu favor, perquè es tracta d'aconseguir la llibertat i capacitat de decisió per a tots, que els implicats decideixen les coses no tan sols en relació a la qüestió nacional sinó a qualsevol altra mena de coses, i que cadascú pugui sentir-se responsable del que es faci.

Com creu que Catalunya sortiria de l'escissió?

Una Catalunya independent seria una societat més lliure i democràtica que l'espanyola perquè d'un dia per l'altre es trauria de sobre la monarquia i un munt de tones més. Ja sé que no se solucionarien tots els problemes, però seria una societat amb més capacitat per afrontar reptes nous. Va passar el mateix a Amèrica. Els espanyols es van indignar i els van fer la guerra, però els veneçolans, argentins, xilens, mexicans, cubans i companyia es va treure d'un cop la monarquia, aquella oligarquia intransigent, l'esclavitud i la llosa que suposava Espanya per al desenvolupament. Es van sentir lliures i ningú va demanar fer marxa enrere, ni tan sols els mateixos ciutadans espanyols d'aquests països. Com no s'havien de sentir lliures? Una Catalunya independent respondria més bé a la voluntat dels catalans, fins i tot a la dels catalans d'origen espanyol que aquesta Catalunya dependent de l'Espanya borbònica, oligàrquica i casernària. També sembla que els bascos no tindrem altra alternativa que la independència. Com van les coses, ni en ple segle XXI, Espanya sap proposar res millor que la prohibició d'un referèndum i, en última instància, amenaçar amb una ocupació militar.

Com veu la situació d'ETA i el procés de pau. L'observa com a unilateral?

Em sembla completament unilateral. Els militants d'ETA s'han cansat d'utilitzar la violència per motius diversos, però sobretot perquè s'han adonat que és millor aconseguir les coses d'una Espanya que ni es planteja la qüestió dels perjudicis de la violència, sinó tot el contrari, d'altra manera. Com es veu. Continua amb el mateix discurs de criminalitzar fins i tot les idees del contrari. La Guàrdia Civil no dóna treva ni es replega. Espanya continuarà amb l'esperit del duc d'Alba a Flandes, o sigui que no crec que aconsegueixi convèncer els flamencs. Aleshores hi va haver una guerra de vuitanta anys, i no els van convèncer perquè el poder i la violència poder servir per sotmetre la gent durant un temps, però mai per convèncer-la de res.

Fa unes setmanes es va anunciar que intervindria en un acte públic, però no va poder ser. Té esperança de sortir de les ombres i poder fer una vida normal d'escriptor i poder connectar amb els seus lectors cara a cara?

Ja fa 35 anys que em van treure de casa i és clar que m'agradaria tornar-hi, ajudar els meus pares, que ja són grans, i visitar els amics, a veure com me'ls trobo, i conèixer com ha canviat tot, i participar en coses. Veure, en definitiva, que podria fer...

jo no sóc d'aquí
J. Sarrionandia
Traducció: Maria Colera i Ainara Munt Editorial: Pamiela i Pol·len Barcelona, 2014 Pàgines: 120 Preu: 12 euros
Sarri Sarri Sarri!
És un clàssic en els concerts de rock i en les festes populars al País Basc que els grups acabin cantant el “Sarri, Sarri, Sarri, Sarri...” Es tracta de la tornada d'un tema de Kortatu, formació de punk i ska en què evoquen la famosa evasió de Martutene el 1985, on Sarrionandia i Pikabea va aprofitar un concert del cantautor Imanol per escapar-se dins els altaveus. Pikabea va continuar militant a ETA i va ser detingut per la policia francesa, que el va extradir a l'Estat espanyol. El poeta Joseba Sarrionandia, en canvi, es va tornar fonedís i va desplegar una àmplia obra literària en vers, narrativa, infantil i juvenil, traducció i assaig, que l'ha convertit en un dels escriptors més importants de les lletres basques, un personatge desaparegut, que ha rebut, entre d'altres, premis com l'Ignacio Aldecoa, el Bilbao, dos premis de la crítica i l'Euskadi d'assaig 2011, que no ha pogut recollir. Tot i que teòricament els delictes pels quals el van condemnar van prescriure, Sarri no ha pogut tornar a fer una vida normal. Fa anys, en una de les escasses entrevistes que concedeix, va dir-li a l'escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger que ell no havia matat ningú. En català, tenim la possibilitat de llegir tres dels seus llibres: Narracions, que va publicar Pòrtic el 1986, i pràcticament seguits, Som com moros dins la boira? i Jo no sóc d'aquí, tots dos en coedició entre Pamiela i els dinàmics editors independents de Pol·len.
som com moros dins la boira?
J. Sarrionandia
Traducció: Ainara Munt Editorial: Pamiela i Pol·len Barcelona, 2014 Pàgines: 768 Preu:32 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.