“El papa pot canviar el celibat quan vulgui”

La sensació que hi ha ara és que a l'Església es pot respirar amb els dos pulmons, que hi ha un espai més gran de llibertat...i que podem tornar a opinar.

L'Església va decidir un dia que només faria capellans mascles cèlibes però això no està vinculat a cap veritat de fe i com que és una decisió pràctica funcional que té l'Església el papa la pot canviar quan vulgui. Però el que passa és que vivim en una Església on la jerarquia és tan anacrònica que s'acaba convertint en notícia una cosa que hauria de ser òbvia. El que hagués estat notícia és que el papa hagués dit que ordenaria dones!

Pels conservadors el seu cavall de batalla és el model de família, com si hi hagués un model de família volgut per Déu cosa que no és veritat perquè les famílies és una constitució cultural... per tant jo no sé què sortirà d'aquest sínode però haig de dir una cosa: tothom quan es casa pretén que sigui per sempre. Que l'amor sigui per sempre. Però llavors passa que no és així i que hi ha gent que s'ha estimat molt i deixa d'estimar-se perquè no és l'amor que és indissoluble sinó el lligam jurídic. Canviem doncs el vincle jurídic.. I una altra cosa: jo conec persones que s'han divorciat, que després s'han tornat a enamorar i són cristianes i volen participar de l'Eucaristia...i qui som nosaltres per no deixar-los participar? Espero que s'imposi el sentit comú i la misericòrdia.

El to de la jerarquia massa sovint és tronant, està carregat de moral i no té cap sentit perquè no és el discurs de la religió és el discurs dels bisbes... ells estan preocupats pels preservatius....i barregen l'ús dels preservatius amb la manipulació genètica. Però què té a veure una cosa amb l'altra? L'Església ha perdut grans oportunitats per oferir el sentit de l'Evangeli, de la fe, de Jesucrist, de Déu. Què diu el papa Francesc? visquem l'alegria de l'Evangeli!. Diu alegria, no diu l'avorriment, no diu l'imperatiu moral de l'Evangeli.

Una herència que deixa els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI i que no és fàcil de resoldre és la irrupció a l'Església de les posicions més conservadores. És un problema molt gran. Fa 40 anys a Bilbao no haguéssim ordenat sacerdots que s'estan ordenant ara, perquè no podien presidir l'Església que volíem als anys setanta: conciliar, amb participació dels laics, on el subjecte tingués participació, on les dones tinguessin protagonisme, una Església capaç de celebrar la fe i no d'assistir a un ritus mort.

Fer una oferta evangèlica que sigui interessant pels homes i les dones d'avui no pels ultraconservadors d'avui, que són els que tenen el poder. Qui mana al món? quines solucions donen a la crisi? tot solucions conservadores que salvaguarden el poder dels rics i retallen als pobres. I tot això també es reflexa a l'Església ... però ara el papa ho denuncia i s'està posant en contra els conservadors del món, els més poderosos del món.

No té cap altra raó de ser que fer un altre món de fraternitat.

No m'estranya, el que hem transmès ha estat infumable!.

En el moviment dels indignats hi ha molt del missatge de Jesús de Natzaret i de l'esperit de Déu a la història...el desig de justícia i de dignitat.