Identitats

Els debats universitaris sobre identitat nacional, el dret a decidir i la independència de Catalunya, que ha preparat la UdG sota el títol genèric El procés, a debat, van iniciar-se ahir amb la pregunta Continuar parlant d'identitats nacionals té sentit al segle XXI? Aquest va ser el primer d'una sèrie de quatre debats que es faran cada quinze dies i que van tenir el tret de sortida amb la lliçó inaugural que Montserrat Guibernau, professora del Queen Mary de la Universitat de Londres, va fer la setmana passada.

El primer dels debats va tenir lloc ahir a la sala de graus de la Facultat de Lletres. I les opinions van ser diverses. No es tracta de fer un resum, acurat i científic, perquè les doctes veus van anar des del missatge clar i precís, al més pastós i poc digerible, si bé, és clar, molt qualificat. En tot cas, sí que va servir per posar sobre la taula la conveniència de la proposta. L'estructura, clàssica pel que fa als debats, tenia com a objectiu aportar punts de vista que, si més no, s'allunyen de les tertúlies de cafè o dels arguments dels opinadors professionals, aquells que pots veure a la tarda en una tertúlia a la ràdio, com al vespre a la televisió i mentre esmorzes al matí següent signant una columna en un rotatiu. Quatre acadèmics, dels quals dos defensen el sí a la pregunta i els altres dos, el no, en són els protagonistes i aporten els seus punts de vista.

I ahir, Ferran Sáez, de la Universitat Rovira i Virgili, defensant el sentit de les identitats nacionals, va dir que no es pot ser ciutadà d'enlloc sense estar adscrit a algun lloc; una visió que, segons Sáez, ha de trencar la visió cosmopolita del món; és a dir, les identitats nacionals són maneres modernes d'estar al món, arraconant els tòpics “putrefactes” que vénen del romanticisme.

Manuel Cruz, de la Universitat de Barcelona i també de Federalistes d'Esquerres, va remarcar que les identitats són “calidoscòpiques” i gens homogènies, tot deixant clar, però, que és “inevitable que hi hagi elements identitaris, això sí sense defensar el cosmopolitisme perquè “no es pot ser ciutadà del món perquè no hi ha experiència”. Fèlix Ovejero, de la Universitat de Barcelona i impulsor de Ciutadans, va deixar clar que pot ser fàcil construir identitats, però que si un ja és una nació no cal que es construeixi. Per la seva part, Neus Torbisco, professora de la Universitat Pompeu Fabra, va posar èmfasi en la construcció de les identitats des de les minories. I què és una minoria? Uns indis, una comunitat enfront d'una altra, un país petit en comparació d'una potència són també minories? És una minoria Catalunya al costat d'Espanya per la qual cosa li costa ser escoltada? Tot plegat fa pensar. Una de les grans frases que d'alguna manera representen l'esquizofrènia del concepte d'identitat, i que no deixa de ser un argument que es pot fer servir una mica a conveniència, el va posar sobre la taula el professor Ferran Sáez: “Un nàufrag contesta a Robinson Crusoe quan aquest li pregunta d'on és: «Sóc cristianum!» I el cas és que era espanyol, però diu que és cristià segurament per no ser esclavitzat com el Viernes”. Identitats, doncs.