El TC de Felip V
Noves investigacions posen en relleu el Tribunal de Contrafaccions, un organisme d'arbitratge entre la corona i Catalunya avançat al seu temps a tot Europa
El rei Felip V va cedir el 1702 a les Corts, per poder consolidar-se en el tron, una institució que va liquidar el decret de Nova Planta fins al punt d'eliminar-lo dels arxius
La història de Catalunya fins al decret de Nova Planta està marcada per una tradició política basada en el pactisme i el legalisme, és a dir, en una relació de poder d'igual a igual entre la corona i la comunitat política, ancorada en el respecte dels acords assolits. Això almenys sobre el paper.
La realitat no va ser exactament tan idíl·lica, tot i que les Corts catalanes van intentar generar mecanismes de control (d'observança, parlant amb propietat) d'aquestes relacions contrapesades. El Tribunal de Contrafaccions de Catalunya és una de les institucions més importants i menys conegudes d'aquest engranatge institucional. Va ser un instrument sense precedents que per primera vegada establia un tribunal paritari per dirimir les disputes. Els jutges no eren part o, més ben dit, hi havia paritat entre els representants de la corona i de la comunitat. Un pas petit cap a la imparcialitat formal del poder judicial, fins aleshores un apèndix de la corona.
Els investigadors Josep Capdeferro i Eva Serra acaben d'enllestir en tres llibres l'estudi fins ara més aprofundit sobre el Tribunal de Contrafaccions, gràcies a un meticulós treball d'arxiu que ha permès exhumar documentació inèdita d'un organisme que va patir la repressió derivada de la Nova Planta, amb una destrucció documental de la qual només es van salvar escassos impresos i encara menys manuscrits, que presumiblement van passar per alt als funcionaris encarregats d'esborrar-ne el rastre. D'aquests treballs, dos se circumscriuen a un àmbit més acadèmic, mentre que el tercer, La defensa de les constitucions de Catalunya (El Tribunal de Contrafaccions, 1702-1713), té una voluntat divulgativa.
Curiosament, va ser amb el rei Felip V d'infausta memòria quan al Principat es va establir el mecanisme de control juridicopolític més efectiu i avançat del seu temps. No és cap contrasentit, ni cap paradoxa, sinó que s'explica perfectament pel context històric de la primeria del segle XVIII.
Com és sabut, i més en aquest any del Tricentenari, a la mort sense descendència de Carles II, l'últim membre de la casa d'Àustria a seure al tron de la corona hispànica, l'Europa del moment va viure en un estat d'especial convulsió arran de la pugna dels dos pretendents a la corona, el Borbó Felip d'Anjou i l'arxiduc Carles d'Àustria. En l'àmbit local, per aconseguir les simpaties dels catalans, els aspirants van actuar amb certa màniga ampla a l'hora de fer promeses i així va ser com en les Corts celebrades entre el 1701 i el 1702, sota la presidència de Felip V, es va crear el Tribunal de Contrafaccions, una eina llargament reivindicada des del Principat i que va ser assumida posteriorment per l'arxiduc Carles en les Corts de 1705-1706.
Uns precedents poc operatius
La regulació dels conflictes d'interessos entre la monarquia i el Principat de Catalunya venia de lluny. Com a fites més destacades, hi ha la Constitució número 14 emanada de les Corts del 1283, la cèlebre “Volem statuïm, ordenam”, per mitjà de la qual el rei Pere II renunciava a l'exclusiva de dictar normes de dret general a Catalunya. Una acceptació de limitació del poder reial pionera en l'època que va ser perfeccionada el 1481, per dotar-la de més efectivitat contra els excessos de la monarquia i els seus agents, amb una nova Constitució coneguda com a “Poc valria”, que, malgrat tot, encara atribuïa l'arbitratge a la Reial Audiència, organisme dependent del monarca.
Després de dos segles de reivindicacions dels estaments catalans per millorar el control sobre les actuacions reials, va arribar, gràcies a la urgència conjuntural de l'aspirant borbònic, el Tribunal de Contrafaccions, que els autors de l'estudi defineixen com el “zenit de bilateralitat” entre les institucions del Principat i la corona.
Com funcionava?
Els dos investigadors descriuen en el seu treball fins al mínim detall del Tribunal de Contrafaccions. Se sap, doncs, que l'ens tenia la seu a la Casa de la Diputació, coneguda avui com a Palau de la Generalitat, que l'estança on es reunia tenia sis luxoses cadires de vaqueta de Moscòvia arrenglerades al voltant d'una taula amb els caps de taula sense ocupar. En un moment històric en què el protocol era fonamental, els magistrats s'asseien sense cap mena de jerarquia i votaven de manera intercalada. Simbòlicament, a més, a l'estança es posava una cadira buida d'esquena al tribunal que representava ostensiblement l'absència del sobirà, del qual, això sí, hi havia un dosser amb el seu retrat.
Gràcies a una exhaustiva feina d'arxiu, Josep Capdeferro i Eva Serra han reconstruït dinou casos instats i divuit casos parcials que van rondar el tribunal, però no van arribar a entrar-hi. Disputes sobre escalafons funcionarials, abús de taxes judicials, drets de segell, l'expulsió arbitrària d'un respectable comerciant holandès establert a Barcelona i fins i tot abusos no del rei, sinó de la jurisdicció senyorial, són alguns dels casos vistos en aquesta instància. Com assenyalen els dos estudiosos, la modernitat i la innovació del tribunal és indubtable en l'àmbit del dret comparat: “No es coneixen òrgans amb una concepció, una planta i/o unes funcions anàlogues enlloc de l'Europa d'aquell temps.” Pels dos experts, va ser “l'efímera clau de volta de la nostra cultura pactista i iuscentrista, la culminació de l'estructura política i jurídica històrica de Catalunya, que el decret de Nova Planta de Felip V trituraria”.