Durant la setmana de discrepàncies arran del nou 9-N, la CUP va assumir un cert paper de mediadora. Després, va abandonar la “via morta” de les converses polítiques per centrar-se en el 9-N, al qual finalment han tornat tots els partits a favor del dret a decidir. Per més enllà, la CUP només concep unes plebiscitàries, per a les quals prepara una candidatura de forces d'esquerres independentistes, la Crida Constituent, “de ruptura democràtica i transformació”, en què el diputat David Fernàndez reitera que no repetirà com a candidat i complirà així el seu compromís de l'inici de la legislatura d'esgotar només un mandat. Aquest novembre, la Trobada Municipalista de la CUP també decidirà si s'afegeix a la llista de Guanyem per Barcelona.
Us heu trobat gent que us hagi dit “m'heu sorprès, no esperava això de la CUP”?
Trobar-nos-ho, ens ho hem trobat, de propis i estranys. Era una percepció general que s'estava posant en una situació molt delicada el 9-N. Si nosaltres el 12 de desembre del 2013 vam arribar a un acord va ser per complir-lo. Volíem estar a l'altura del carrer i de la societat. No podíem fallar.
És un equilibri fràgil i potser el 10-N hi tornarem a ser?
A Pedralbes convergia una crisi de confiança molt fonda i compartida per la CUP, que ve provocada per la decisió unilateral i no comunicada del govern de suspendre tot el desplegament de la consulta només vuit hores després que el Tribunal Constitucional accepti a tràmit el recurs de l'Estat. Això, per nosaltres, no és una galleda d'aigua freda, és una bomba de neutrons. A partir d'allà, un excés de tacticisme polític, partidari o electoral inacceptable. Però la nostra funció inesperada com a mediadors, anem a buscar el mínim comú denominador, que es diu 9-N, és fins al 9-N. La CUP va ser l'únic espai que va anar amb onze propostes. El 10 de novembre hauran de venir altres coses, que ERC ha posat damunt la taula i que són imprescindibles i necessàries. Però el que haguem de dir el 10, a partir del 10. Ara la tasca prioritària es diu 9-N.
Per desbordar els marcs del 9-N, com dieu que cal fer, què ha de passar?
Primer, hi ha hagut canvis substancials, també fruit de les converses. El primer anunci de procés participatiu eren 600 col·legis. Ara no hi ha 600 col·legis [ara en són 1.258], perquè va ser una exigència també de la CUP que la consulta tingués garantida la capil·laritat arreu del territori. Què ha de passar? Que la societat recordi tant al govern espanyol com al govern català i també als partits catalans que aquest procés va néixer al carrer. Desbordar significa dignificar el fet de votar, com a acte de protesta i també d'apoderament col·lectiu. La clau del desbordament és un grau de participació alt o molt elevat.
El paper d'ICV-EUiA aquests dies què li ha semblat?
El que preferim posar en relleu avui és que tots som partidaris del 9-N finalment. Tot el que assenyalava ICV era combinable i compatible amb el fet de posar urnes. A mi m'ha sobtat l'absència d'esquemes alternatius sòlids, però, en tot cas, em sembla que ara no és el moment de parlar-ne...
Està fent un “ara no toca”?
No, encara diré més coses. Quan la CUP al final diu que les converses no donen més de si i proposa anar a reforçar el 9-N, és que a la crisi de confiança l'acompanya un excés de tacticisme partidari i electoral. Al final es va entrar en una via absurda. M'ha sorprès també perquè la primera opció davant la consulta dels votants d'ICV és la independència. A vegades tenia la sensació que ens feia falta un descodificador, era un vol i no dol permanent. Però tot procés té tensions, deixem-ho així, és lògic en un país plural i complex.
Dins de la CUP s'ha entès la vostra posició o algú s'ha abonat a la ‘CUPvergència'?
No, primer perquè això de CUPvergència és profundament injust. És fals i és metonímic, és agafar la part pel tot, i no aguanta cap prova del cotó fluix. El que hem fet és potser no regalar la consulta a Convergència o no deixar-la únicament a les seves mans. És obvi que hi ha, afortunadament, debat polític. En un ritme que no és el nostre, de cimeres interpalaus, els onze punts van sortir d'un comitè extraordinari que vam fer després de Pedralbes. El gran dubte era què calia fer per garantir que el procés no embarranqués. L'única cosa per la qual hem hagut de demanar mil disculpes és aquest esquema d'opacitat, de silenci discret que es va haver de fer des del 3 d'octubre fins a Pedralbes. No és la nostra cultura política, però aquella condició tampoc la posava el govern de Catalunya, la posava Madrid, amb la seva cultura de rebentar-ho tot.
Aquest sentit pràctic és potser de les coses que la gent no esperava de la CUP...
Que entréssim fins a la pastisseria? O que assumíssim que de vegades s'ha de guardar silenci? Sí. A mi la gent que no té contradiccions em fa molta por. Menys de cinc contradiccions a la vida és dogma, això ho diu un amic. Si hi ha una cosa contradictòria, difícil i tensa és alliberar un país i fer-lo just. Les xarxes socials són proclius al pensament primari, però, si la volem dignificar, l'acció política col·lectiva és una altra cosa. I per mirar el sol has de trepitjar el fang, i per mirar lluny també has de mirar a terra. En aquest camí tindrem moltes pedres, ben grosses. Em preocupen més les que ens posem nosaltres que les que ens posa l'Estat. Amb les de l'Estat ja hi comptes, les pròpies són les que no t'esperaves. I algú hi posarà pedres.
Aquesta setmana de picabaralles pot dissuadir gent de votar el 9-N?
S'ha ofert un espectacle lamentable, de la incapacitat de la política de respondre a les inquietuds socials. Mal que em pesi, i em pesa moltíssim, penso que és temps perdut. Ara el 9-N està convocat i qui hi ha de donar el caràcter desbordant, democràtic i irreversible és la gent. Espero que, com ha passat altres vegades, la societat vagi al davant de la institució i també dels partits polítics. L'altra cosa que em sap greu és la generositat, perquè en aquest procés han estat els espais independentistes, com ERC i la CUP, els que hem anat cedint. Volíem un referèndum, és una consulta. Volíem una pregunta de resposta binària, és una pregunta arbre. I aquesta pregunta arbre tothom sap que es va fer per incorporar-hi les perspectives polítiques d'ICV-EUiA i d'Unió i algun sector de CDC. T'ho diré amb un proverbi àrab: qui vol fer alguna cosa busca un estri, i qui no, una excusa.
No sou partidaris d'una DUI, sí d'unes plebiscitàries...
Per la CUP, la millor via era el referèndum d'autodeterminació. Això no és així perquè l'Estat ho nega. La DUI no la concebem, o la concebem com a últim recurs, sempre supeditada a un referèndum posterior de ratificació bastant immediat, al cap de cinc o vuit mesos. El 10-N al matí pensarem en l'única via legal que ens queda, les eleccions autonòmiques anticipades, que convertirem en unes plebiscitàries. Com que és un període electoral excepcional, la CUP anirà més enllà de si mateixa. En el context de l'obertura d'un procés constituent al nostre país, seria una gran llista del sí i sí, des de l'esquerra alternativa.
De cara a un escenari electoral, la línia de vot rupturista que agafa Podem pot afectar la CUP? Pot desenfocar el debat sobiranista?
La constatació que s'extreu de les europees és que, a Podem, hi van vots del PSC i Ciutadans. Sempre hem dit que celebràvem la irrupció de Podem. Però també és veritat que l'acudit pot ser que la tercera via acabi venint per l'esquerra. Sí que pot interferir en el debat sobiranista, i busca'ls. Busca'ls aquests quinze dies, que no han dit res sobre la prohibició del TC. El dret a decidir dels pobles és pura xavalla per a Podem. Podem avui a Catalunya és un resultat electoral que ha entrat per la via mediàtica, no per la via del treball de base i dels barris.
Amb Podem hi ha el perill d'una esquerra buida, que només pel fet de ser “nous” siguin “bons”?
Això mereix mirar enrere. Si la dreta governa Catalunya i l'Estat és per la incompareixença de les esquerres. Perquè les esquerres són part de la crisi. Nosaltres hem estat tan crítics amb els tàndems PP-CiU com amb els anys del tripartit. La pobresa estructural, allà, es va quedar igual. A l'esquerra sempre hi ha hagut un drama, que és l'arrogància, la supèrbia i sobretot l'eufòria. Després arriba l'hora de gestionar i d'intentar canviar les coses i no és tan fàcil. Els canvis socials són molt lents. La línia de la CUP és molt poc mediàtica i poc sorollera, i és més de picapedrers de base que fan cooperativisme, municipalisme o que fan altres ismes en la vida quotidiana.
És una ironia del destí que presideixi la comissió del cas Pujol i sobre el frau fiscal? Què n'espera? Pot passar per sobre de la comissió un avançament electoral?
És una expressió de canvi de cicle i de final de règim, segurament. Que girem la truita i que siguin els de baix els que presideixin les comissions, que posin la lupa en els de dalt. La CUP té la presidència per pur procediment institucional. És a dir, ens tocava. I ningú s'atrevia a fer una excepció a la norma parlamentària i dir “no pot ser”. És imprescindible aquesta comissió, sigui en aquesta legislatura o sigui en la següent. Ens aproparem a la nostra tasca amb el referent de les comissions d'investigació americanes. És a dir, la gent no ve aquí a passejar, a callar o a no dir res. Ve a donar explicacions i estan jurídicament obligats a fer-ho.
Però com s'ha de fer perquè no sigui com les anteriors i serveixi per a alguna cosa?
Des de l'experiència pràctica d'aquesta legislatura, cal, primer, que no hi hagi vets. En la comissió de caixes, el bloc de poder d'aquest país, és a dir, el PSC i CiU, van vetar Isidre Fainé [La Caixa] i Josep Oliu [Banc de Sabadell]. Segon, ser molt proactiu des de la presidència, facilitar tota la informació que tinguem sobre tot allò que volem tractar, cas Pujol inclòs. I, tercer, dignificar el paper de la institució.
Després de l'escàndol de les targetes negres, s'ha alliberat dels clatellots que va rebre per haver ensenyat una sabata a Rato?
A títol personal, cap problema. Estem acostumats als clatellots, des que érem insubmisos. Allò es va fer per pura dignitat. Ara li caldria una sabateria sencera o tota la producció de calçat dels Països Catalans, perquè és una barbaritat el que està sortint a la llum. Al final, sempre ens quedem curts.