La cartellera més sobiranista

El teatre és el mirall del carrer. I si aquests mesos l'actualitat política ha centrat les converses dels ciutadans, és lògic que la cartellera incorpori fórmules ben concretes que, si no reivindiquen el sobiranisme o el patriotisme, sí que conviden a la reflexió i busquen la imprescindible connexió amb els espectadors potencials. N'és un cas ben evident 1714, crònica d'un setge, que, després d'estrenar-se el curs passat, va decidir fer temporada des del 18 de setembre fins al 9 de novembre, justament.

També Polònia, el musical juga amb aquesta data per embolicar la troca amb un vodevil que promet sorpreses i algunes relacions, volgudes o forçades, al llit d'un hotel. També Frederic Roda ha volgut engegar, en aquestes dates, un espectacle que ja va presentar pels volts del 1988, quan Mario Gas dirigia el Teatre Condal. Carles Martínez és l'únic actor d'un díptic polític. I és que Roda reivindicava aleshores la potència de l'oratòria, que vinculava amb el fet teatral. Eren anys de Roca, Carrillo, González... Avui el director prefereix no introduir cap expert en oratòria professional en el món de la política. Però sí que admet que aquells dos discursos arran dels fets del Sis d'Octubre del 1934 (un alçament militar de Catalunya per aconseguir la independència de la República Espanyola) aportaven un material “que avui podria ser revisitat en el discurs” sobiranista. Faran temporada a la sala petita del Teatre Gaudí Barcelona (TGB) del 5 al 23 de novembre. Per Roda, el mèrit de l'oratòria és que, tot i no estar d'acord amb la posició d'un polític, es pugui arribar a convenir que té raó gràcies a una argumentació ben trenada.

Fa quatre anys que l'actor Jep Barceló rep un grup d'espectadors al menjador de la casa de Joan Maragall. Ho fa com si fos l'amfitrió i els revela les seves preocupacions. I, evidentment, entre totes les cabòries que es discutien entre prohoms i polítics, la relació entre Catalunya i Espanya, arran de la caiguda el 1898 de les colònies de Cuba i les Filipines, havia de ser un eix recurrent. I la seva Oda a Espanya, una veu prou centrada.

L'autor Jordi Galceran i el director Xavi Ricart són la garantia que Polònia, el musical compleixi amb l'estructura d'un vodevil. Evidentment, Minoria Absoluta juga amb els personatges de la tele i adapta partitures de musical o de cançons pop per fer avançar la trama, que és política, però també surrealista: “La trama és indestructible”, sentencien, com també succeïa a La família irreal. En un 90%, la peça no pot canviar; la resta reaccionarà a partir de l'actualitat. Bruno Oro, que interpreta Mas també a l'escena, puntualitza: “Més que defensar l'acudit, treballem en el conflicte dels personatges.”

“S'hi identifiquen”

Des del Regina, que han volgut allargar la temporada de la seva pedagògica Crònica d'un setge, admeten, referint-se al públic que han tingut aquesta segona temporada (l'obra havia fet temporada del 18 de setembre del 2013 fins a principis de desembre): “No els coneixem.” Hi van perquè altres espectadors els ho han recomanat. Com que mantenen la tradició de saludar els espectadors al vestíbul, han detectat que “s'identifiquen molt” amb la trama, comenta Gimeno. Però l'obra centra la mirada en els personatges anònims (vinguts d'arreu) que defensen la muralla per mirar de protegir uns drets i unes institucions que, sense ser plenament democràtiques, permetien més protecció de les classes més pobres.