SOS

Per als que hi tenim accés, la literatura catalana no deixa de ser una font de sorpreses contínua: just quan et penses que la tens més o menys apamada, topes amb algun gran clàssic que desconeixies o alguna novetat notable. M'acaba de passar amb les dues últimes lectures. La novetat: el poc conegut però molt entretingut Manual de supervivència (2010) de Jordi Dausà, tan còmicament absurd com versemblant. El clàssic: Dietari de viatge. De França a Mèxic (escrit el 1942, publicat el mes passat per Duxelm) d'Artur Bladé. En aquesta descripció excepcional de l'últim èxode republicà de França estant, Bladé passa sense fissures estilístiques d'uns comentaris tranquil·lament aspres a un lirisme corprenedor
(i a l'inrevés). La qualitat de la seva prosa a part, hi surt, a més a més, un episodi concret que hauria pogut passar ahir mateix: al vaixell, una nena mor al cap de pocs dies de néixer i els seus
pares abillen el taüt amb la senyera.
De seguida, hi acudeix una representació de polítics castellans amb la bandera de la República (la nacional) i insisteixen que es col·loqui, també, al taüt, tot preguntant, agressivament, si els pares de la nena no són espanyols? Se'ls explica que la senyera hi és per una qüestió sentimental, no política. A partir d'aquí, el vaixell sencer es divideix entre els catalans i la resta dels refugiats, tots discutint feroçment a alta mar sobre la identitat, la història i el dret a la secessió de Catalunya. Com
se sap, el senyal de socors utilitzat en
la mar fou, durant anys, SOS (per save our souls, ‘salveu les nostres ànimes'). Avui, SOS es fa servir en anglès com
un acrònim de same old shit, referint-
se a situacions tan repetitives com enutjoses. I si fa 72 anys l'actitud dels polítics espanyols envers els catalans era tan semblant a la d'ara, qui es pot sorprendre de la voluntat, sembla que majoritària, de la població catalana actual de no aguantar la mateixa vella shit ni un mes més?