Badia al Raval

El divendres 11 de març del 2011 jo em trobava al meu despatx de la redacció que aquest diari, El Punt Avui, tenia llavors instal·lada al carrer de les Tàpies de Barcelona al punt més profund del Raval. Hi rebíem poques visites perquè tot i que el carrer on ens domiciliàvem hagués perdut absolutament l'aire canalla i patibulari que l'havia fet famós i encara que el Raval sencer, l'antic Barri Xino, hagués quedat endreçat després d'una operació urbanística, els mites són els mites, els records històrics són els records històrics, i molta gent no s'atrevia a endinsar-se en aquells carrers perquè els continuava considerant desaconsellables i indignes de ser-hi vist.

A mitja tarda d'aquell dia, en Lluís Martínez, subdirector del diari, em va venir a trobar a la meva taula: “En Badia i Margarit és a la recepció.” Em vaig posar l'americana i vaig sortir a fer els honors al gran i venerable lingüista. Quan vaig arribar al vestíbul ja havia sortit. El vaig veure carrer enllà: alt, cames llargues, l'esquena corbada, un tres quarts fosc i una cartereta de pell molt usada a la mà. Vaig sortir a trobar-lo. Havia vingut per signar un document favorable a la independència de Catalunya que aquells dies El Punt Avui, juntament amb altres entitats del país, posava a la consideració ciutadana. Em va explicar que venia de l'Institut d'Estudis Catalans, on hi havia hagut sessió filològica. Per arribar al diari havia travessat el carrer de l'Hospital i havia baixat la Rambla del Raval tota sencera, sol. Vaig pensar que de totes maneres un home de la seva edat i fragilitat necessitava protecció, i vaig decidir acompanyar-lo on anés. Anava a agafar el metro a la parada de Paral·lel. Mentre caminàvem pel carrer Nou de la Rambla li vaig notar un esbufec. “Troba que camino massa ràpid, senyor Badia?” “Una mica; vós sou jove i jo tinc noranta-un anys. Sóc de l'any vint.” Vam baixar a l'andana, i asseguts en un banc vam esperar que el metro arribés. Em va dir que escrivia un llibre de memòries i va afegir: “Espero veure'l publicat.”

El metro va arribar, ple i amb molta gent dreta. Vaig introduir el lingüista al vagó amb la intenció de pregar a algú que li cedís el seient, però no va caldre. Un jove magribí que ignorava qui era aquell senyor i quantes coses el país que l'havia acollit li devia, el va deixar seure només veure'l. Hi ha gent que imposa, i Badia i Margarit imposava pel cos i per la irradiació de l'esperit. El sociolingüista actiu fins al final devia trobar en el metro que el duia a casa un camp adobat per fer-hi estudis.

I les memòries? Les veurem nosaltres publicades?