“Caldrà una altra Transició per posar fi al règim”

Des que Manuel Fraga és nomenat ministre d'Informació i Turisme, a la dècada del 1960, el franquisme comença a proclamar un discurs amable i legitimador per endolcir la visió de la dictadura: passa de parlar dels vencedors i els vençuts de la Guerra Civil a fer-ho de pau. Així, les consecucions econòmiques i socials que, segons els seus caps polítics, aporta la dictadura, com el desarrollismo o els 25 años de paz, deixen al marge la forta recaiguda econòmica i la pobresa que va generar després de la guerra. Aquesta visió amable del franquisme queda incorporada en el relat de la Transició, la qual serveix al règim per amagar-se. Per això m'hi refereixo com la Transició franquista. 

Ho vaig comentar en un congrés d'història de la Transició. Com és que no van prendre distància del discurs autocomplaent que va difondre la mateixa Transició? Potser perquè era un fet massa recent? En tot cas, hi ha hagut un discurs dominant sobre la Transició que n'ha segrestat el relat i que convenia als líders polítics.

O, més aviat, tots estàvem imbuïts per un relat dominant que no ens deixava veure més enllà.

En el cas de la Guerra Civil fem tard. Les generacions que van viure la Guerra Civil estan gairebé extingides i la memòria dels vençuts queda molt perduda. Pel que fa al final del franquisme i la Transició, el problema és que encara hi ha les mateixes estructures de poder que hi havia aleshores. Caldrà una altra Transició per posar fi al règim, com està passant a Catalunya.

Des d'aquí hem volgut considerar que Catalunya era una peça clau d'aquesta nova democràcia. I potser ho podia haver estat. Però quan llegeixes les memòries personals dels líders de la Transició t'adones que després d'haver aprovat l'Estatut d'autonomia ja se'n penedien. Per ells el nacionalisme català sempre ha estat un perill, fins i tot per a la democràcia. Tal com l'entenen, és clar. Potser aquí vam confiar massa en què la democràcia espanyola arribaria a permetre l'encaix de Catalunya dins de l'Estat i s'anirien diluint els elements franquistes que contenia. I no ha estat així.

No. Per exemple, el fet que Catalunya vulgui créixer en termes polítics provoca que tot allò que ens recorda al franquisme reneixi dins del discurs polític dominant a Espanya.

La política espanyola està perdent legitimitat i tot el que la Transició va consagrar com a base de la democràcia espanyola es difumina. El canvi generacional hauria de tancar el relat franquista de la Transició, però, a l'Estat, no n'hi ha cap que el substitueixi. A Catalunya és diferent.