Monstre d'hemeroteca

El de 1912 va ser un hivern estrany, a Barcelona, amb màximes de 29 graus al febrer i que els mitjans es van ocupar d'escalfar encara més. L'espoleta va ser la desaparició d'una nena de cinc anys, Tereseta Guitart. Va ser el 10 de febrer, i el 27 la van trobar intacta però rapada i vestida de forma misèrrima en un pis modestíssim del número 29 del carrer Ponent, ara Joaquim Costa, a l'actual barri del Raval. La segrestadora, Enriqueta Martí, es va convertir, des de l'endemà mateix, en protagonista d'un morbós fulletó sanguinolent. Amb la connivència d'unes autoritats que van alimentar les sospites, i a còpia de publicar rumors i falsedats, la premsa de l'època va construir un monstre fred i calculador, una serial killer que raptava i matava nens per elaborar ungüents que venia als poderosos que podien pagar-se els seus remeis. El conte va durar unes setmanes, fins que els indicis que el sostenien van anar caient com peces de dominó, però va revifar fa uns anys , i Enriqueta Martí va esdevenir moda i erigir-se en reclam turístic rebatejada com “la vampira del Raval”. Segur que n'han sentit a parlar.

“L'apel·latiu no pot ser més fals. Ni l'Enriqueta tenia res de vampira, ni la gent en parlava, llavors, de vampirs, ni al barri se li deia el Raval”, explica l'escriptor Jordi Corominas, que ara desballesta la llegenda a Barcelona 1912. El caso Enriqueta Martí (Sílex). Corominas admet que primer es va empassar el conte de terror, i va contribuir a difondre'l i tot. El va descobrir en un article de Pedro Costa publicat a El País el 2006 que recollia com veraces totes les falsedats i que va desencadenar la moda de la mal anomenada vampira, atiada per l'èxit de La mala dona, una de les tres novel·les que en poc temps van aparèixer explotant la versió fantasiosa de la història, i del musical La vampira del Raval, estrenat coincidint amb el centenari del cas. Quan Corominas va començar a investigar i va descobrir que, menys el segrest, tot era mentida, s'hi va capbussar. “El problema és que la majoria dels que han investigat el cas al segle XXI s'han conformat amb fer hemeroteca de les primeres setmanes del cas”, que és quan hi havia novetats diàries i progressivament escandaloses. Una febrada sensacionalista que el llibre descriu dia a dia. Perquè, assumint que l'hemeroteca és on es forja la llegenda –i un camp minat–, Corominas opta per desgranar el cas resseguint, i desfent, la trama teixida per la premsa de l'època. Una trama que arrenca amb el rescat de la desapareguda de la casa on la dona vivia amb una altra nena, l'Angeleta, i amb el seu pare octogenari i que avança a còpia d'equívocs, pistes falses, llistes de possibles víctimes i tètriques troballes: d'ungüents, robes tacades de sang i ossos petits que fan venir calfreds.

Ossos que van resultar ser de petits animals, excepte alguns de persona adulta possiblement extrets d'algun cementiri i usats com a amulets, pràctica comú, tot i que en una primera i defectuosa anàlisi, s'havia dit que corresponien a infants. Els ungüents “també es van analitzar i res”. I la sang? L'Enriqueta tenia càncer d'úter, que li provocava hemorràgies vaginals. De morts, no se'n va acreditar cap. De fet, algun nen a qui es donava per finat va acabar compareixent. L'Angeleta era en realitat filla de l'ex cunyada de la Martí, que l'havia deixat al seu cuidat. No era el primer cop: ja s'havia fet càrrec durant un temps d'un primer fill que la germana del seu ex marit va tenir, com en el cas de la nena, sent ja vídua. Coses del què diran. Del caldo de cultiu.

“Per entendre l'Enriqueta és clau el context”, diu Corominas. Per això el llibre és també una història de la Barcelona de fi del segle XIX i principis del XX. Una Barcelona que a més de ser capital del modernisme, “frega el 50% d'analfabetisme i entre els seus 600.000 habitants, té 10.000 trinxeraires i 12.000 prostitutes”.

Corominas tracta de reconstruir la biografia de la segrestadora, i d'entendre-la. “Havia tingut una vida normal per l'època fins que un fet la va pertorbar”. El fet va ser la mort d'un fill de pocs mesos, de malnutrició, un trauma que Corominas creu que la va afectar per sempre. “Avui hauria rebut atenció psiquiàtrica”. No va ser el cas, és clar, i va esdevenir “una pidolaire professional, que sabia on anar a demanar” i ho feia sovint acompanyada de canalla. “No tenia una ment criminal, analítica, per res. Era una persona de recorreguts fixos”.

Que aquella “pobre desgraciada” que va morir a la presó mesos després del segrest i abans del judici víctima del càncer –i no pas a mans de les altres preses, com s'ha publicat–, acabés convertida en “la mala dona” s'explica pel còctel de sensacionalisme i pors vinculades a les desaparicions de nens, perquè se'n produïen i per algun cas recent com el crim de Gador, origen de la llegenda de l'home del sac. El context, novament. El que van passar per alt els responsables de la resurrecció de les falsedats i la conversió de la Martí en una mena de Jack l'Esbudellador local, tan adient. “Barcelona no té cap assassí en sèrie, i una figura així encaixa bé en el parc temàtic” que també és la ciutat, argumenta l'escriptor.

El gran enigma que roman indesxifrat és el motiu del segrest. Corominas aventura que, pertorbada com la suposa, la Martí potser li buscava una companya a l'Angeleta –de qui es perd la pista després que fos enviada a un reformatori– i confiava en un nou, i enèsim, trasllat de domicili i en què s'oblidés l'afer per poder fer vida normal amb les dues. Però això ni se sap se sabrà, admet. Sigui com sigui, ja és hora d'anar acomiadant un monstre que només ha existit en les hemeroteques.