La rebuda dels catalanistes a les Corts
1901. L'arribada dels primers catalanistes al Congrés dels Diputats posarà de manifest la incomoditat i la visceralitat dels partits i la premsa de l'Estat espanyol
hay pocas que me parezcan tan peligrosas y funestas para la patria como las que parece que se envuelven en la palabra ‘catalanismo'.
Es indudable que el separatismo
es [...] como una prolongación del catalanismo; es la bandera de los intransigentes del catalanismo, de aquellos pocos que en sus festejos y alegrías cantan o hacen tocar el himno ‘Los Segadores', himno de odio, de rencor a muerte contra las otras provincias hermanas”
Diputat conservador
El 19 de maig del 1901 té lloc un fet que marcarà un punt d'inflexió, tant per allò que fa referència a l'avanç del catalanisme com per la visió d'aquest a la resta de l'Estat. Aquell dia, la candidatura anomenada dels quatre presidents aconseguirà guanyar les eleccions a Corts a la ciutat de Barcelona. De fet, més que presidents, es tracta d'expresidents: Bartomeu Robert, Lluís Domènech, Albert Rusiñol i Sebastià Torres. El primer n'ha estat de la Societat Econòmica d'Amics del País, el segon, de l'Ateneu Barcelonès, el tercer, del Foment del Treball Nacional i el darrer, de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. D'aquests, només Domènech té una trajectòria clarament catalanista, però tots ells han aconseguit un prestigi
notable en les darreres campanyes pel concert econòmic i el tancament de caixes. La victòria electoral d'aquesta candidatura permetrà la consolidació del primer partit polític del catalanisme (la Lliga Regionalista) i representarà l'inici d'un canvi de cicle polític. A partir d'aleshores, els dinàstics no aconseguiran guanyar cap altra contesa electoral a la capital del país, on el lideratge es repartirà entre el Partit Republicà Radical i la Lliga.
Els catalanistes no arribaran al Congrés amb un projecte autonomista sota el braç, però la seva entrada generarà una evident incomoditat i reactivarà el debat sobre el model d'estat. Tot i que no es tracta d'un cop de porta a una demanda específica, doncs, val la pena resseguir la reacció dels partits i els mitjans de comunicació per comprovar la dificultat per acceptar la pluralitat ideològica; i, específicament, la presència de diputats que seran considerats, directament, com a enemics. La premsa espanyola presenta la seva arribada com una autèntica catàstrofe. L'ambient es troba tan caldejat que el doctor Robert es veurà obligat a aclarir, poc després d'arribar a Madrid, que “nunca, en mis palabras, ni en mis actos, he hecho manifestaciones separatistas de ningún género” i que vol anar al Congrés “para dar una nota de atracción y demostrar que aborrecemos el separatismo”. El dia 24 de maig, els diputats seran rebuts com a autèntics herois a Barcelona. En adreçar-se als simpatitzants, el doctor Robert farà referència “al veritable calvari que han patit durant l'estada a Madrid” i remarcarà que “han posat en dubte la nostra legitimitat, el nostre dret”.
L'arribada dels “enemigos
de España”
Les Corts s'obriran l'11 de juny sense la presència dels diputats barcelonins. Els candidats de la Lliga es trobaran que les actes electorals han estat impugnades pels cacics dinàstics i tardaran més d'un mes a poder recollir les seves credencials. Tot i això, el debat sobre el catalanisme començarà a caldejar la política espanyola. En el missatge a la Corona, el president del Consell de Ministres dedicarà una part de la seva intervenció a manifestar que els problemes regionals són artificials i creats per destruir Espanya. I, pocs dies després, tindrà lloc un enfrontament entre el marquès de Camps i un diputat liberal, en el qual acabaran ficant cullerada molts altres representants. La intervenció més original serà la de ministre de la Governació, Segismundo Moret, que qualificarà els Jocs Florals com “un áspid venenoso en el cáliz de las flores”. Les intervencions anteriors, plenes d'intransigència, seran la particular benvinguda dels dinàstics als nous diputats catalanistes.
Finalment, després de setmanes de tensions, el 4 de juliol es dictaminen favorablement les actes de Barcelona. L'endemà de la resolució, un diari espanyol es fa ressò de la proclamació de Robert, Rusiñol, Domènech i Torres com a diputats catalanistes i de Pi i Margall i Lerroux com a republicans i dirà, literalment, que “estos dos últimos eran los que verdaderamente fueron elegidos por la voluntad del pueblo; pero los cuatro primeros, que tanto blasonaban de moralizadores y regeneradores, hicieron para triunfar toda clase de habilidades”.
L'estrena dels diputats catalanistes serà el 19 de juliol, dos mesos després de les eleccions. Bartomeu Robert anirà per feina i, en la seva primera intervenció, voldrà copsar “la actitud del Gobierno ante las aspiraciones de los diputados catalanistas”. El diputat barceloní començarà la seva intervenció descrivint l'ambient irrespirable que s'ha trobat a la capital de l'Estat: “Nosotros hemos sido víctima de una serie de censuras, de críticas y hasta de imputaciones dentro y fuera del Parlamento y en todos los órdenes.” En un discurs eminentment pedagògic, Robert reivindicarà l'heterogeneïtat de l'Estat espanyol i posarà de manifest la necessitat d'assumir-la: “La fuerza del Estado español [...] precisamente consiste en el vigor y en la energía que podréis conceder a todas las regiones.” A partir d'aquesta
diagnosi, reclamarà el respecte a la llengua i al dret civil i el concert econòmic, “por más que no sea lógico pedirlo sin tener antes la autonomía política”.
En la resposta, el president del Consell de Ministres, Sagasta, voldrà reivindicar que la prosperitat de Catalunya s'ha degut a la seva pertinença a Espanya i deixarà anar alguns interrogants provocadors: “¿Quién duda que Cataluña se ha hecho rica con España y por España? ¿Quién duda que para hacerse rica ha habido necesidad de concederla en las leyes ciertos privilegios, que le han dado ventajas sobre [...] las demás provincias de España? ¿Quién duda que [...] quizá el malestar de nuestras perdidas antillas haya sido debido a las preferencias que daba España a Cataluña?” La vinculació entre la pèrdua de Cuba i els interessos catalans no era nova, però resultava poc usual sentir-la per boca d'un cap de l'executiu. Més enllà de les sortides de to del vell líder liberal, el principal problema de la seva intervenció serà la negativa a acceptar cap de les demandes dels catalanistes: “No se puede dar lo que pretende el señor Robert, porque sería en daño de la nación, y para este, como para todos los gobiernos, ante todo y sobre todo está la nación española.”
En la mateixa sessió, Robert serà víctima d'un episodi insòlit. El diputat Romero Robledo, després d'acusar-lo de no tenir “la verdadera representación de Cataluña”, assumirà per uns minuts el paper de fiscal i el sotmetrà a un interrogatori asfixiant. El diputat conservador es mostrarà encaparrat a esbrinar si els diputats catalanistes assumeixen el programa aprovat a Manresa i, després de preguntar-li, una a una, si comparteix les bases, acabarà la seva intervenció dient que “con estas
preguntas me basta por esta tarde; pero creo que no podemos separarnos sin dejar establecidos con claridad estos puntos”. Robert se'l traurà del damunt dient que “aún no sabemos si se concederá o no la autonomía y si llega el día feliz, discutiremos con detalle las Bases, una por una”. L'escena es reprodueix davant la parsimònia del president del Congrés.
Tot i el to conciliador i pacient del diputat barceloní, la premsa espanyola s'indigestarà amb les paraules de Robert.
Algun diari arribarà a dir que
“el de ayer marcará una fecha en los anales de nuestros infortunios, ya que fueron tan graves las cosas que dijo Robert en el Congreso, que hasta a las estatuas del salón de sesiones de les encendió el rostro de vergüenza. Por fin el catalanismo se ha quitado la careta. Parecía que no podíamos llegar a más en la desgracia, y, sin embargo, hemos llegado; porque en medio de nuestras discordias, de nuestras catástrofes, de las dolorosas amputaciones de nuestro territorio, no era fácil imaginar que en el seno de la representación nacional, allí donde la idea de patria tiene su más elevado símbolo, y al mismo tiempo su realidad más perfecta, pudieran resonar las voces, no ya de dos diputados, sino de dos embajadores de una potencia extraña presentando al Congreso español un ultimátum intolerable”.
Els episodis anteriors ens permeten copsar la incomoditat que va generar l'arribada dels catalanistes al Congrés.
La sensació que va sentir durant aquells mesos la sintetitzarà perfectament el mateix Robert en una de les seves darreres intervencions com a diputat: “Yo, hasta ahora, no he oído una sola palabra, ni una sola frase en este Congreso que exprese una afinidad siquiera con nuestra manera de pensar y con nuestra manera de sentir [...] Yo [...] llegué a dudar si me encontraba en el salón de la representación nacional o ante un tribunal de justicia: yo me preguntaba si nosotros éramos diputados, leales, nobles e inspirados en fines verdaderamente patrióticos o si éramos unos criminales que nos debiéramos sentar en el banquillo de los acusados.”