La por a la Solidaritat Catalana
1905-1906. La reacció del govern espanyol arran de l'assalt al setmanari satíric ‘Cu-cut!' provocarà una resposta gairebé unànime de la societat catalana i un punt d'inflexió en el catalanisme polític
President del Consell de Ministres
El 23 de novembre del 1905, el setmanari satíric Cu-cut! publica un acudit que generarà un autèntic terrabastall. Apareix a les pàgines centrals, en un espai aparentment secundari. El signa el dibuixant Joan Junceda i es fa ressò de la celebració de la victòria de la Lliga Regionalista a les darreres eleccions municipals a Barcelona. En el dibuix, es reprodueix un diàleg en què un militar li pregunta a un civil: “¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?” L'altre li contesta “El banquet de la victòria” i el militar li etziba: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos.” En tres frases i una imatge es lliga la victòria del catalanisme amb les derrotes militars que s'han produït sis anys abans.
L'acudit podia haver passat perfectament desapercebut, però l'estat d'excitació d'alguns militars l'acabaran convertint en l'excusa perfecta perquè
l'exèrcit torni a treure el cap en la política espanyola. Tot i que bona part dels exemplars de la publicació han estat retirats de la circulació, un nombrós grup de militars de la guarnició de Barcelona reacciona amb contundència. A les 9 del vespre del dia 25 es reuneixen a la plaça Reial i, tot seguit, es desplacen a la impremta del setmanari entre “vivas a España, al Ejército, a la unidad nacional y mueras a los separatistas y traidores de la patria”. Quan arriben a lloc, un grup d'oficials entra a la redacció del setmanari i, després de destrossar el mobiliari, es dediquen a cremar màquines, papers i exemplars dels diaris. Poc després faran el mateix amb la redacció de La Veu de Catalunya. El saqueig durarà escassament tres quarts d'hora, però les conseqüències es perllongaran durant mesos.
La notícia d'aquella barbàrie s'estén com una taca d'oli. A les seves memòries, el periodista Amadeu Hurtado explica la conversa que va mantenir, aquella mateixa nit, amb el
republicà Josep Roca i Roca,
durant la qual aquest li va dir: “Això no pot continuar; s'han d'acabar d'una vegada les nostres baralles; hem d'ésser una cosa tots els catalans.” En alguns balcons apareixen senyeres amb crespons negres i l'alcalde de Barcelona envia un
telegrama de protesta al ministre de la Governació, en el qual posa el càrrec a disposició del govern. L'acció i, sobretot, la reacció de les autoritats espanyoles sacsejaran de dalt a baix el panorama polític català. A partir d'aleshores, els greuges pel maltractament rebut i les reivindicacions catalanistes esdevindran transversals; i les trucades a la porta es produiran amb un ampli consens de la societat i els partits catalans. “Hem d'ésser una cosa tots els catalans” esdevindrà la base a partir de la qual es construirà una plataforma que aplegarà bona part de les forces polítiques del país.
En contrast amb el rebuig de la societat catalana, l'espanyola contemplarà amb simpatia la brutalitat dels militars. Seran molt poques les capçaleres de premsa i els polítics que denunciaran, sense matisos, la barbàrie. La immensa majoria capgirarà la versió dels fets i situarà les culpes en les presumptes provocacions dels catalanistes. Des de l'endemà mateix, la premsa recull una nòmina interminable de capitanies militars que expressen la seva adhesió, començant per la de Sevilla. El capità general d'aquesta, Agustín Luque, exposarà que “en virtud de antiguas concesiones, el nombre de España se encuentra humillado en Barcelona por los regionalistas, que atentan a la integridad de la patria”. Fins i tot el nou capità general de Barcelona, en prendre possessió del seu càrrec, dirà que els fets “no están motivados por ansias personales ni deseos de venganza, sino por un acendrado patriotismo”.
Dos dies després dels fets, el Congrés i el Senat debaten àmpliament sobre els fets. L'ambient es troba tan caldejat que alguns diputats catalans reclamaran protecció al president del Consell de Ministres perquè “no consideran garantizadas sus vidas en la sesión de esta tarde del Congreso”. En els debats no només es fa balanç dels darrers esdeveniments, sinó també del paper del catalanisme. Una de les intervencions més sonades és la del marquès de Camps, que acusa els governs de no entendre allò que està succeint a la societat catalana. La intervenció es fa entre xiulets, picar de peus i visques a l'exèrcit i a la pàtria. Aquell mateix dia, una comissió d'oficials es reuneix amb el ministre de la Guerra, el general Weyler, i li demanen que “los diputados y senadores catalanistas no volvieran a sentarse en la Cámara” i que “pasasen el fuero de guerra los delitos cometidos contra la patria y el ejército”.
El govern del liberal Segismundo Moret donarà proves, ben aviat, de la seva connivència amb l'acció. La primera mostra serà el nomenament, com a ministre de la Guerra, del general Luque, un dels primers capitans generals que ha secundat l'acció de Barcelona. Però la mesura que encendrà els ànims de la societat catalana serà la presentació del projecte de llei de “represión de los delitos contra la patria y contra el ejército”. Segons aquest, es condemna a presó els ultratges a la nació, la bandera, l'himne o altres emblemes, ja sigui a través d'escrits, gravats, crits o al·lusions. El debat, que es perllongarà durant dos mesos, serà agre i dur; i posarà de manifest una frontera insalvable entre els qui accepten el xantatge de l'exèrcit i els qui no.
Es gesta la nova coalició
Serà a les acaballes del debat quan se segellarà un pacte
inèdit. Nicolás Salmerón, el vell republicà, s'adreçarà a la minoria regionalista i els dirà: “Catalanistas: ¿os ponéis de acuerdo conmigo para llevar la paz a Cataluña? ¿Queréis que vayamos del brazo catalanistas y republicanos a Barcelona para decir: nuestras ideas difieren, nuestras opiniones pueden ir en sentido divergente; pero vamos a exponerlas y sustraerlas en el santo y amoroso regazo de la madre común España?” Francesc Albó, en nom dels regionalistes, respon afirmativament: “El regionalismo olvida los agravios ante el bien común y pacta una tregua para la paz social de Cataluña.” Aquell dia, sense que els assistents en fossin plenament conscients, es va començar a gestar una nova coalició electoral i un
canvi de cicle polític
A poc a poc s'anirà gestant un nou moviment, que passarà a anomenar-se Solidaritat Catalana. L'11 de febrer, en un míting multitudinari celebrat a Girona, es proclama oficialment la nova coalició. Aliè a allò que s'està covant a Catalunya, el 23 de març les dues cambres legislatives aproven la Ley de represión de los delitos contra la patria y contra el ejército. En senyal de protesta, els diputats afins a la Solidaritat Catalana abandonen el Congrés, en un acte que encendrà les ires de la premsa espanyola. Poc abans també ho han fet els de la minoria republicana, que han denunciat diverses agressions a l'entrada i l'interior del Congrés.
La retirada es produeix enmig d'un escàndol monumental: “El presidente rompió una campanilla; el tumulto era ensordecedor y en los escaños de los republicanos arreciaba el movimiento de protesta [...] De todos lados surgían apóstrofes, increpaciones, gritos.”
El 20 de maig, els diputats i senadors que han combatut la llei de jurisdiccions seran homenatjats en un acte multitudinari. Els dies abans, la premsa convida els ciutadans a desplegar les senyeres als balcons. Al passeig de Sant Joan hi desfilaran entre cent mil i dues-centes mil persones, una xifra espectacular si tenim en compte que, en aquells moments, Barcelona té poc més de mig milió d'habitants. El perfil dels assistents és transversal, com recordarà un dels assistents: “Cientos de miles de manifestantes discurrieron ordenadamente por las grandes avenidas. No se produjo un solo incidente y el entusiasmo rayó en lo indescriptible. Vi llorar a hombres de pelo blanco y me sobrecogió la cantidad de mujeres que se asociaban al acto.” S'hi adhereixen més de mil entitats entre ateneus, corals i societats diverses, que llueixen els seus estendards i pendons. Antoni Rovira i Virgili resumirà prou bé la transcendència de l'acte: “La festa del 20 de maig va constituir el més gran acte cívic que s'hagi vist mai a Catalunya, i un dels més grans que s'hagin realitzat al món.”
La premsa espanyola reaccionarà amb sorpresa i incredulitat. El cap dels conservadors, Antonio Maura, qualificarà Solidaritat Catalana com “un montón”,al·ludint a la unió, en una mateixa candidatura, de republicans i carlins, catalanistes i independents. Malgrat la miopia dels dirigents espanyols, la creació de Solidaritat marcarà un punt d'inflexió en la política del nostre país. A partir d'aquell moment, la reivindicació de l'autogovern esdevindrà una fita àmpliament compartida. El canvi de cicle que es produeix el 1905 és perfectament comparable al que s'ha donat a partir de l'11 de setembre del 2012, quan el sobiranisme ha deixat de ser patrimoni exclusiu d'alguns partits polítics i ha esdevingut transversal i majoritari.