L'Estatut del 2006, l'últim intent
2003. L'arribada del tripartit al poder propicia l'aprovació d'un ambiciós Estatut que garanteix l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. El president espanyol pacta amb Artur Mas rebaixar substancialment el text estatutari al qual esperen més cops de ribot
Zapatero pensava
que el PSC mai votaria
un Estatut tan agosarat com l'aprovat pel Parlament el 2003
“ETA dóna suport a l'Estatut de Catalunya i imposa que tant Catalunya com el País Basc siguin una nació”
Els principalsbarons socialistes es negaven
a acceptar l'Estatut català, igual que el
Partit Popular i el rei
Ángel Acebes.
Secretari general del PP
Novembre de 2005
El 16 de novembre del 2003 té lloc el tomb històric a la Generalitat de Catalunya. El PSC liderat per Pasqual Maragall guanya en vots, malgrat que la Convergència liderada per primer cop en unes eleccions per Artur Mas obté quatre escons més. La mateixa nit electoral la lectura que fan els partits d'esquerres és que el poble demana un canvi: els ha arribat el torn. Era un secret de domini públic que hi havia un preacord entre PSC, ERC i ICV-EUiA per governar plegats en cas que les tres forces sumessin una majoria qualificada. Per primer cop, la suma CiU-PP no permet als convergents governar amb el suport dels conservadors des de l'oposició.
Al Saló del Tinell de Barcelona, Pasqual Maragall (PSC), Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV-EUiA) rubriquen el 14 de desembre un acord de govern que passa a la història com el pacte del Tinell. Maragall havia pres possessió del càrrec el 9 de novembre i, en una imatge insòlita, saluda des del balcó de la Generalitat les persones que l'esperen a la plaça Sant Jaume al costat del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. És l'escenificació que els ponts entre Espanya i Catalunya s'han refet ara que
a les dues bandes de l'Ebre
governen els socialistes.
A l'agenda dels partits catalans hi ha un tema fonamental: l'aprovació d'un nou Estatut que solucioni els problemes d'encaix del país dins d'Espanya i que, sobretot, resolgui el problema del dèficit fiscal. Aquest ha estat, de fet, el tema estel·lar de la campanya electoral i s'ha convertit pràcticament en un punt comú del programa electoral de totes les forces polítiques catalanistes. Va ser durant el míting central de la campanya electoral socialista al Palau Sant Jordi, el 13 de novembre d'aquell 2003, quan el president del govern espanyol i secretari general del PSOE va proclamar: “Donaré suport a la reforma de l'Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya.” Una frase interpretada com un suport inequívoc al text íntegre que sortís de la cambra catalana.
Vist amb perspectiva històrica, polítics com Carod-Rovira creuen que Zapatero va ser sincer “però ingenu” amb aquella declaració. Pel líder dels republicans durant aquells anys “Zapatero va arribar a creure que podria complir la promesa, però va topar amb l'al·lèrgia a la pluralitat nacional que forma part de l'ADN de la política espanyola”. Molt més crític és Joan Carretero, que arribaria a conseller amb el tripartit però que, desenganyat, acabaria deixant Esquerra per fundar el seu propi partit, Reagrupament Independentista, que avui dóna suport a CiU: “Quan tothom aplaudia Zapatero jo ja deia que era un demagog, un frívol, com la majoria de polítics espanyols i catalans, que no mesuren el que diuen i només volen quedar bé amb la gent.” Aquesta percepció de frivolitat la comparteix el convergent Josep Rull quan afirma que el president espanyol “no sabia el que tenia entre mans”. Fins i tot Joan Ferran, número 11 a les llistes del PSC, considera que “ZP es va tirar una mica a la piscina” i Joan Bosch, d'ICV, rebla el clau en afirmar que “ho va dir convençut que no ho hauria de complir i que el PSC mai votaria un Estatut que fos tan agosarat i que pogués comprometre el PSOE”.
És evident que el president espanyol no hauria dit aquelles paraules si hagués conegut el text que amb tota solemnitat va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Un Estatut que va aprovar el 90% de la cambra catalana –només hi van votar en contra els 15 parlamentaris del PP de Josep Piqué–. Per aquells que van seguir en directe o des dels mitjans la darrera sessió del plenari, els successius parlaments
de valoració dels representants dels catalans que havien votat
a favor de l'Estatut feien flaire d'història. Els parlamentaris desgranaven un a un els principals punts que feien d'aquell Estatut una eina revolucionària i que portarien Catalunya a una quota d'autogovern com mai havia tingut el país.
L'Estatut pactat entre el tripartit i Convergència i Unió en una darrera sessió maratoniana de tretze hores el 29 de setembre dotava Catalunya per primer cop d'un model de finançament amb els mecanismes propis del concert econòmic, blindava les competències, establia que Catalunya és una nació, que té un seguit de drets històrics i que els ciutadans tenen dret a determinar lliurement el seu futur com a poble, que el dret català és aplicable de manera preferent i que Catalunya recaptarà tots els impostos a través de l'Agència Tributària de Catalunya, excepte els de caràcter local, que seguiran recaptant els ajuntaments.
Per bé que l'Estatut reconeixia la pluralitat de l'Estat espanyol i la “fraternitat amb els pobles d'Espanya”, la reacció de Madrid va ser ràpida i gens fraternal. El cap de l'oposició, Mariano Rajoy, va afirmar que el nou text estatutari “separa Catalunya d'Espanya i imposa una cotilla brutal a la societat catalana”. El cap conservador assegurava que l'Estatut soscavava la sobirania nacional espanyola en permetre a Catalunya decidir sobre les principals matèries que afectaven el seu futur sense que l'Estat hi pogués intervenir. Fins i tot el mateix rei Joan Carles I va recórrer al recordatori de la gastada “unitat d'Espanya”. I no eren els únics que obligarien Zapatero a menjar-se les seves paraules. Els principals barons socialistes es negaven a acceptar l'Estatut català i amenaçaven el president del govern amb una revolta si no posava fre a les pretensions catalanes. El president de la Comissió constitucional del Congrés, Alfonso Guerra, va avançar que el text no encaixava en la Constitució, i el president andalús, Manuel Chaves, advertia que el Congrés dels Diputats hauria d'actuar en defensa dels interessos de totes les comunitats autònomes.
Amb tota aquesta pressió a sobre, José Luis Rodríguez Zapatero l'1 d'octubre matisava el seu suport al text sortit del Parlament i, desfent allò que havia dit, assegurava que no el podia assumir “sense més”. El president espanyol avançava una llarga discussió al Congrés dels Diputats per “encarrilar” el text “cap a la singladura de la constitucionalitat, del model autonòmic, del bé comú i de l'interès general”.
L'Estatut, tal com havia sortit del Parlament, estava condemnat. Abans de tenir validesa havia de ser aprovat pel Congrés i el Senat i posteriorment pels catalans en referèndum. A Madrid, els socialistes van optar per negociar amb qui sempre s'havien entès, amb CiU, i van deixar de banda el president Maragall i el tripartit. En la recta final de l'aprovació de l'Estatut ja hi havia hagut contactes entre el president espanyol i CiU, que es mantenen un cop
el Parlament l'ha aprovat.
En una reunió a La Moncloa, entre finals de setembre i principis d'octubre, a la qual assisteixen Zapatero, Rubalcaba i Montilla, per part del PSOE i Mas i Duran per CiU, es planteja que cal programar un seguit de reunions bilaterals PSOE-CiU secretes per acostar posicions. El comitè federal del PSOE havia demanat un informe a experts constitucionalistes del seu partit que es carregaven l'Estatut. Pintaven bastos.
El 2 de novembre d'aquell 2005, Artur Mas, per CiU, Manuela de Madre, pel PSC, i Josep-Lluís Carod-Rovira, per ERC, presenten al Congrés la reforma de l'Estatut vigent (el del 1979). Tots tres defensen amb fermesa que Catalunya és una nació i el fet que Manuela de Madre, una catalana d'origen andalús, ho defensi transmet la cohesió de la societat catalana que altres intenten qüestionar. La proposta de reforma de l'Estatut s'admet a tràmit, i sense esperar ni un minut, el PP presenta un recurs d'inconstitucionalitat, que el Constitucional desestima perquè la llei no s'ha aprovat, ni tan sols s'ha discutit a la cambra baixa.
Fet el tràmit al Congrés es constitueix una comissió mixta Estat-Generalitat per negociar el contingut del nou Estatut. El govern espanyol presenta un text alternatiu que modifica la majoria dels articles, inclòs el finançament i la definició de Catalunya com a nació. Les setmanes van caient i els catalans es mantenen ferms en la defensa del redactat aprovat. El 29 de desembre es produeix al mateix Parlament de Catalunya una reunió multilateral entre representants del PSOE i el PSC, la resta de forces del tripartit i CiU.
Que les reunions multilaterals són més escenificació que negociació real ho descobrirà amb cruesa el govern tripartit
el 21 de gener del 2006, quan José Luis Rodríguez Zapatero
es fotografia a la porta de La Moncloa amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. Acaben de firmar un acord que permetrà tirar endavant amb esmenes la reforma de l'Estatut. El pacte es tanca després d'una altra reunió maratoniana, en aquest cas de set hores, entre Mas i
Zapatero. ERC serà l'única de les forces que van donar suport a l'Estatut al Parlament que es desmarca de l'acord, insatisfeta perquè s'ha eliminat el reconeixement de Catalunya com a
nació en l'articulat del text –ara figurarà al preàmbul– i perquè no hi ha hagut concreció en la qüestió crucial: el finançament. El PP, tot i que el text s'ha reformat, continua mantenint-s'hi en contra. El president Maragall pressiona tant el PSOE i ERC perquè acostin posicions i els
republicans formin part de l'acord final, però no ho aconsegueix. Amb tot, la partida no s'ha acabat.