Les trucades a l'estranger

El miratge de la postguerra

A banda d'aquests antecedents, el moment àlgid en la internacionalització de la causa catalana es produirà durant la Primera Guerra Mundial. La difusió dels catorze punts del president Wilson, en els quals es reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació, i la desfeta dels imperis centrals, generaran expectatives entre els ambients nacionalistes catalans. Hom creu que es produirà un efecte dominó i que qualsevol nació oprimida aconseguirà la llibertat. D'entre els seus mèrits, Catalunya no només reivindica la seva condició com a nació oprimida, sinó la necessitat de recompensar l'esforç dels voluntaris catalans que han lluitat al costat dels aliats. L'optimisme del catalanisme serà proporcional a la preocupació dels polítics i els governs espanyols, que també consideraran la possibilitat que els aliats acabin justificant la possibilitat que tots els particularismes nacionals siguin reconeguts.

En qualsevol cas, serà a partir d'aleshores quan diversos sectors del catalanisme intentaran jugar a fons la via internacional. Les cartes adreçades específicament al president Wilson es multipliquen. En una d'aquestes es demana al mandatari americà “que qui ha deslliurat tants pobles oprimits aixequi també la seva veu per Catalunya, demanant la revisió del Tractat d'Utrecht [...] i permetent que la Nació Catalana lliure i independent entri [...] en la Societat de Nacions”. La Societat de Nacions ha estat creada el 1919 i és un antecedent immediat de les Nacions Unides. En una altra, adreçada pel Comitè Nacional Català de París l'abril del 1919, es reclama la independència de Catalunya; una petició que es fa extensiva als governs britànic i francès.

Les gestions anteriors poden ser considerades anecdòtiques. Però el govern espanyol d'aleshores les seguirà amb preocupació i s'esforçarà per obstaculitzar-les. A finals del 1918, l'ambaixador espanyol a París mostrarà la seva preocupació per la propaganda catalanista a la capital francesa i per les cartes anteriors, amb “todo lo que significa en estos momentos”. I, alguns mesos després, es dispararan totes les alarmes arran de la possibilitat d'un viatge del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, per entrevistar-se amb els presidents francès i nord-americà; però el mateix ambaixador aconseguirà garanties que la recepció no es produirà i que la missió “separatista” no vagi més enllà d'un viatge turístic.

Malgrat el fracàs en els intents d'aconseguir que el plet català sigui inclòs a l'agenda internacional, doncs, el govern espanyol s'esforçarà per taponar qualsevol petita possibilitat que les demandes del nostre país arribin a les principals potències o als organismes internacionals. El 20 de desembre, tres dies després de signar la creació d'una comissió extraparlamentària per resoldre l'atzucac en què es troba la campanya autonomista impulsada des de Catalunya, el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, es reuneix amb els presidents francès i nord-americà. Poc després d'arribar a París, negarà que la qüestió catalana sigui un dels motius del viatge i puntualitzarà que “es este un asunto puramente de política interior, y me esfuerzo en resolverlo en el terreno político e interior”. En realitat, tot i que no vulgui confessar-ho públicament, el president espanyol
ha parlat amb el seu homòleg nord-americà de la llibertat de les petites nacionalitats i ha maldat per impedir que la qüestió catalana sigui inclosa en l'agenda de la societat de nacions. La transcripció de la reunió i la carta que adreçarà a Alfons XIII en deixen testimoni.

Els esforços de la diplomàcia espanyola no s'aturaran aquí. Tot i la incorporació a la Societat de Nacions l'agost del 1919 i l'apaivagament de les tensions nacionals, els governs espanyols seguiran mostrant temor pel fet que el cas català assoleixi projecció internacional i es creïn les condicions per a una secessió. En una sessió del consell de la Societat de Nacions celebrada el juliol del 1923, l'ambaixador espanyol aconseguirà que s'aprovi una resolució en la qual s'imposa que “ninguna comunicación dirigida por asociaciones no oficiales se transmitiera a los miembros de la Sociedad ni a los del Consejo” i, més endavant, aclarirà que la proposta espanyola “naturalmente alcanzaría a cualquier petición que pudieran formular los elementos separatistas de Cataluña”.

L'exili republicà

Després de la fi de la Guerra Civil, les expectatives internacionals dels catalans (i dels republicans) aniran lligades a l'esperança que el conflicte europeu acabi provocant la caiguda de la dictadura franquista. El règim, que ha jugat fort la carta d'associar-se amb l'Alemanya nazi, viurà alguns anys de neguit;
però, finalment, acabarà adaptant-se a l'aïllament internacional i sotmetent la població a una autarquia i una misèria ferotges. Mentrestant, els catalans exiliats intentaran aconseguir la implicació de les potències en el cas català, que ho és també de la República Espanyola. A la conferència fundacional de les Nacions Unides, Josep Carner intentarà incloure la qüestió catalana a l'ordre del dia, però no se'n sortirà. I són prou conegudes les gestions que durà a terme Batista i Roca des de l'exili britànic, sobretot a partir de la nova versió del Congrés de Nacionalitats, la Unió Federal de Grups Ètnics Europeus, constituïda el 1949.

Al final, però, el règim franquista s'acabarà adaptant a l'ambient de la Guerra Freda. L'acord amb els EUA, que s'acabarà de segellar amb la famosa visita del general Eisenhower a Madrid el 1959, n'és la mostra més paradigmàtica. Tot plegat, a canvi d'una mínima operació de cosmètica. En qualsevol cas, l'adaptabilitat de les democràcies occidentals davant un règim dictatorial posa de manifest l'escassa confiança en el suport del context internacional, en les trucades a l'estranger.