El primer Estatut retallat
1931-1932. Després d'una esgotadora tramitació, el 9 de setembre del 1932 les Corts de la República aproven un Estatut que no té res a veure amb aquell que ha validat la societat catalana a través d'un referèndum
“¿Qué se pretende resolver con la aprobación del Estatuto? Se pretende resolver el problema de Cataluña y el problema de Cataluña [...] es como es; no es como vosotros queráis verlo.
[...] si para resolverlo, vosotros, asustados de lo que sea o de lo que pueda ser queréis cerrar los ojos y queréis aminorar este problema, queréis disimularlo y dais entonces
una solución, una fórmula que no corresponda a su realidad viva, habremos fracasado todos y habrá fracasado esta aspiración nobilísima que sentimos
los catalanes”
Manuel Carrasco i Formiguera
Diputat
10 de juny del 1932. Corts
El 13 d'agost del 1931 Francesc Macià es desplaça a Madrid per tal de lliurar el projecte d'Estatut que, onze dies abans, ha estat aprovat en referèndum. A l'Estació de França s'aplega un bon nombre de ciutadans; i, a totes les estacions per on passa el comboi s'amuntega la gent per mostrar-li el seu suport. Poc abans d'emprendre el viatge, el president de la Generalitat ha lliurat un manifest, adreçat a la ciutadania de Catalunya, en què expressa clarament les seves esperances: “Surto cap a Madrid [...] a presentar l'Estatut que amb el vostre vot heu referendat, com a síntesi de la voluntat de Catalunya. Anem a Madrid amb els braços oberts, esperant que també així serem rebuts pel Govern provisional de la República. D'acord amb aquest, Catalunya ha formulat la seva carta de llibertat, i això ens fa creure que el Govern [...] i les Corts Constituents l'acceptaran i la declararan com una de les lleis constitucionals de la República.”
El viatge de Macià simbolitza una nova trucada a la porta, talment com aquella que havia fet, el 1918, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. En aquesta ocasió, però, el destinatari de la proposta no és un govern monàrquic feble i, en teoria, poc predisposat a un acord; sinó un govern provisional que encara té pendent, en aquell moment, definir quina ha de ser l'estructura territorial de l'Estat. A banda del compromís del pacte de Sant Sebastià, la composició de les Corts Constituents, amb una majoria de les forces d'esquerres des del
28 de juny passat, dibuixa un escenari molt més idoni per aconseguir, finalment, un Estatut que respongui a les aspiracions del poble de Catalunya.
El document que porta Macià ha estat redactat en un temps rècord. Després de la renúncia a la República Catalana, el president de la Generalitat provisional decideix prémer l'accelerador per tal d'avançar-se a l'aprovació de la Constitució Republicana i recuperar, d'aquesta forma, la iniciativa. Per tal de suplir la manca d'un Parlament es crea una assemblea de representants dels municipis, que s'anomena Diputació Provisional de la Generalitat. El 9 de
juny es reuneix i aquell mateix dia nomena una comissió, que es concentrarà a l'hotel de la vall de Núria per tal de redactar un projecte d'Estatut. Deu dies després, el text ja està llest. D'ençà de la reunió del dia 17 amb la delegació espanyola, la redacció del projecte ha durat poc més de dos mesos.
Amadeu Hurtado, que ha tingut un paper destacat en el procés de confecció, resumeix perfectament el contingut del document: “Després de l'afirmació autonomista i de declarar l'oficialitat de la llengua catalana amb l'ús del castellà en les relacions amb l'administració central de l'Estat, es classificaven les facultats de la sobirania.” D'entre les competències que corresponen exclusivament a Catalunya, “les més importants [...] eren les relatives a l'ensenyament, el dret civil, obres públiques, justícia i ordre públic, i s'establien per separat les regles d'ordenament i administració de les nostres finances. Però la novetat essencial respecte altres projectes anteriors era la de concretar les institucions polítiques de Catalunya [...] sense cap altre poder que, com el governador general, tingués la representació del Govern central. L'Estat tenia per a les seves funcions privatives les autoritats corresponents, que eren, en
resum, el general de la divisió militar, el delegat d'Hisenda
i el cap d'Obres Públiques en les de caràcter nacional”. L'Estatut de Núria esbossa, doncs, un model d'estat federal, di-buixat des de Catalunya.
El 2 d'agost, el projecte se sotmet a referèndum i rep un suport amplíssim, de més del 73% del cens i el 95% dels vots emesos. Tot i que no poden
exercir el dret a vot, les dones també es mobilitzen i organitzen recollides de signatures
en molts pobles i ciutats. En
total, se'n recullen més de
quatre-centes mil. Macià, doncs, ha complert un dels compromisos: sotmetre el text a referèndum. I s'emporta un aval amplíssim de la societat catalana, ben significatiu de
la transversalitat que ha assolit, en aquells moments, la defensa de l'autogovern.
La “guerra al Estatuto”
L'Estatut provoca, ja des d'abans d'arribar a Madrid, una campanya visceral arreu de l'Estat. La premsa tindrà, en aquesta ocasió, un paper encara més rellevant que el 1918. Una de les campanyes més radicals és la que impulsarà el diari El Imparcial. Mentre dura la discussió parlamentària, el diari madrileny obre la portada amb un contundent Guerra al Estatuto. I fins i tot arriba a publicar, a pàgina sencera, un titular tan abrandat com premonitori: Antes que el Estatuto, la guerra civil. A banda de la guerra mediàtica, també es promou la mobilització ciutadana, talment com s'havia fet el 1918 i com es tornarà a fer el 2006. La reacció més original serà la de la comissió gestora de la Diputació de Burgos, que proclamarà obertament que “antes que la aprobación del Estatuto catalán, prefiere la separación de Cataluña”. L'ocurrència de la Diputació fins i tot rebrà algunes adhesions, com ara la de la Cambra de Comerç d'Àvila. A Burgos, a més, s'organitzarà una concentració a la plaça Major, encapçalada per l'Ajuntament en ple, i la situació es descontrolarà quan la gent començarà a cridar contra l'Estatut i contra el governador, que ha volgut prohibir-la. A Saragossa i Sevilla, els estudiants universitaris també es mobilitzaran contra el projecte. Però la concentració més nombrosa se celebrarà a la plaça de toros de Madrid el 27 de juliol. L'edició del diari ABC de l'endemà es farà ressò, a la portada, del “mitin monstruo contra el Estatuto catalán” i de les repercussions del mateix: “Cerró el comercio, cerraron casi todos los establecimientos públicos y miles de almas se congregaron en la plaza, llenándola por completo.”
El problema no són només les mobilitzacions contra l'Estatut, sinó l'escassa convicció de les esquerres espanyoles. Abans d'iniciar-se el debat, el text ja ha patit una primera retallada. Alguns mesos enrere, el Congrés ha aprovat la Constitució de la República en la qual, en comptes de definir una República federal, s'inventa el concepte confús d'”estat integral, compatible amb l'autonomia dels municipis i les regions”. El debat s'inicia, doncs, amb un canvi
radical d'escenari, en què Catalunya ha perdut la iniciativa i
ha d'esperar les concessions del govern. Finalment, després d'una inacabable tramitació parlamentària, el cop d'estat fallit del general Sanjurjo, el 10 d'agost del 1932, accelera el procés. El 9 de setembre, el
text s'aprova amb el resultat
de 314 vots afirmatius, 24 en contra i 116 abstencions.
El text acceptat per les Corts retalla considerablement el que ha aprovat el poble de
Catalunya en referèndum,
talment com s'esdevindrà el 1979 i el 2006. La primera escapçada significativa es produeix en el preàmbul, que desapareix del tot. No es tracta d'una rebaixa menor: en el document aprovat en referèndum es parlava del “dret que té Catalunya, com a poble, a l'autodeterminació” i del desig que “l'Estat espanyol s'estructuri d'una manera que fes possible la federació entre tots els pobles hispànics”. La fórmula federal també desapareix de l'articulat i Catalunya queda reduïda a “una región autónoma”. També es renuncia a la possibilitat d'agregar altres territoris i es modifica substancialment l'article de la llengua, en què
es passa de l'oficialitat del
català a la cooficialitat.
En allò que fa referència a les competències, la reducció és notòria: en l'àmbit de l'ensenyament, per exemple, es passa de l'exclusivitat a una doble xarxa de centres educatius. Si ens atenem a la manca de recursos, és evident que aquesta via situa la Generalitat en un clar desavantatge, sobretot tenint en compte les urgències en aquesta matèria. Per a la resta de matèries, es capgira de dalt a baix el model de Núria: es passa de dir que les competències no especificades seran assumides per la Generalitat a fer-ho a la inversa. Finalment, en un aspecte tan important com el del finançament, el text es rebaixava considerablement.
L'únic diputat que es mostrarà contrari a acceptar “la decapitació formidable” que ha patit l'Estatut serà Manuel Carrasco i Formiguera, que, per aquest motiu, serà expulsat de la minoria catalana. Macià, contràriament, assumirà que el text no recull “totes les facultats que ens corresponien [...] però com que som homes lleials posarem en pràctica totes les facultats del Govern català i ens acontentarem, avui, amb
el que tenim, però arribarà un dia que caldrà revisar l'Estatut i llavors demanarem a les Corts espanyoles que ens l'ampliïn i llavors les Corts espanyoles,
al reconèixer que hem fet un bon ús d'allò que se'ns ha concedit, ens donaran tot allò que demanem”. Més enllà de la innocència sobre el futur, els problemes vindran a l'hora de posar en pràctica “totes les facultats del govern català”.