El coll de la camisa

Mon pare em contava que en la seua joventut la indumentària adient obeïa a pautes força rigoroses. A escola, per exemple, a partir dels deu anys, hom duia camisa botonada fins al coll, corbata, tern i pantaló llarg.

El seu primer amor estigué relacionat amb un coll de camisa. A meitat curs, els alumnes -que pertanyien tots al sexe masculí- foren informats que el professor de matemàtiques, home gran i malaltís, havia mort i que el substituiria la senyoreta Magdalena. Per primer cop en la història del col·legi entrava a fer classes una dona. Magdalena hi fou un trasbals substancialment efectiu: comprengueren que la fragor que es produïa en entrar a classe era del tot diferent al que sentien davant les dones de casa. A més a més, anaren incorporant al seu imaginari femení nous encants de Magdalena que els conciliaren amb el món de les dones.

Mon pare em contà que mai no oblidà el dia que la calor irrompé amb força a classe. Després d'omplir de números la pissarra, la jove professora -que era molt espontània- es girà i, en veure mon pare especialment sufocat, s'hi va apropar, li desbotonà el coll de la camisa i li n'obrí les dues puntes.

—Així esteu molt millor, Joan- digué tot somrient.

El silenci especialment dens que s'hi seguí incapacità els alumnes de moure cap múscul fins que la classe acabà.

Aquell acte tan natural, i alhora tan agosarat, tingué conseqüències: d'aleshores ençà mon pare va dur sempre obertes les dues puntes del coll de la camisa —llevat dels dos-cents metres abans d'entrar a casa o després d'eixir-ne- mentre visqué amb els seus pares.