Segon plat per a Platea
Tot i que la majoria de companyies catalanes consultades no hagin aconseguit recuperar tot el caixet de les gires, tornen a presentar-se al programa estatal
L'Instituto Nacional de la Artes Escénicas y de la Música (Inaem) dependent del Ministeri de Cultura va activar les gires de les companyies, en situació de fallida des de feia temps(i que l'increment de l'IVA en les entrades als espectacles en directe els va acabar d'enfonsar). El programa Platea pretenia garantir fins a un 65% del caixet de les funcions de companyies fora de la seva comunitat autònoma. El programa tenia un pressupost de 6 milions. El 35% de menys dels caixets s'havia d'aconseguir a partir de les entrades. La veritat és que cap de les petites companyies consultades van aconseguir cobrir les seves expectatives mínimes, tot i que totes han provat de repetir sempre amb espectacles de qualitat contrastada. Qui està molt animat amb Platea són les grans productores, que han recuperat el risc (perquè disposar d'un bon espectacle amb un repartiment mediàtic facilita omplir els locals de representació) i que han entrat en municipis que havien deixat de programar, anys enrere. A partir d'avui, els programadors podran consultar el segon catàleg: segon plat per aquest menú de sostenibilitat cultural arreu de l'Estat.
Jordi González, vicepresident d'arts i continguts de Focus, calcula que dels 30 bolos d'A cielo abierto a l'Estat de l'any passat, una desena van fer-se a través de Platea (el límit per producció eren dotze funcions). González celebra la iniciativa com una eina “per construir” i mirar de protegir un teixit de gires que havia caigut: “Quan un teatre deixa de programar un any, costa molt més temps recuperar el seu públic”, comenta.
Per què les companyies que no han recuperat tot el caixet tornen a repetir? Hi ha una explicació: a partir d'ara, les sales hauran de cobrir un 18% del caixet, pel que el risc de les companyies queda reduït a 17% que es compensaria amb el taquillatge, que s'haurà de repartir amb les mateixes sales. També les companyies han mirat de buscar fórmules per cobrir el risc. El 2015, però, el pressupost s'ha reduït a 5 milions.
Les petites companyies estables (les de teatre familiar o les produccions de dansa) que tenen una dependència molt més gran amb l'espectacle van respondre a les contractacions des de Platea. Tot i que, generalment, no han recuperat tot el caixet, han mirat de repetir.
És el cas de la companyia de hip hop Brodas Bros amb Concierto Concepto, que presentaran, novament, en breu, al Coliseum. Per compensar les pèrdues, havien previst incrementar més el caixet (Platea imposa uns màxims, segons la capacitat del teatre). Fanny Benaiges, la seva representant, admet que el Platea és una recurs “potencial perquè surti algun bolo de més”. Però està disconforme amb el programa perquè molts teatres, en no tenir cap risc econòmic pràcticament, no es van molestar a fer cap pla de comunicació o “no hi havia cap tradició en dansa”. Són constants les queixes de companyies que han vist que ni s'havien penjat cartells al vestíbul del teatre anunciant la funció o que algú els obria la porta al matí i els demanava que, en acabar, deixessin les claus del teatre a la bústia!
Catalunya és, històricament, un territori que exportava produccions. Ho va ser, sobretot, en els anys vuitanta, quan moltes ciutats s'estrenaven a programar teatre, com una de les conseqüències positives de la transició. Companyies històriques van anar limitant cada cop més les gires. La situació va ser catastròfica amb la crisi: “Si fa uns anys la caiguda era del 50% a l'Estat, enguany s'han recuperat uns 10 punts, gràcies a Platea i també al fet que, després d'haver estat sanejats, els ajuntaments han vist que calia recuperar la programació teatral”, comenta Jordi González. A Catalunya també hi ha una certa millora. Dels 60 bolos d'un espectacle d'èxit d'abans, ara es poden fer gires de 40 actuacions.
El 2014, efectivament, de les 435 propostes que van entrar al catàleg, fins a 103 eren d'empreses privades catalanes; Algunes, com ara La Perla29 amb Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, van rebre només tres bolos i van decidir anul·lar-les. una d'aquestes és la de Pep López, que va presentar El món d'Irene. Va aconseguir fer cinc actuacions en versió castellana (El mundo de Irene). Va tenir la grata sorpresa que en un municipi li van pagar el 35% del caixet. Però en les altres sessions no va aconseguir mai arribar als 322 espectacles que necessitava per fer les paus. Ara tornarà a estar al catàleg amb el mateix títol però amb la correcció d'un 1% a l'alça del pressupost; sap que en té prou amb sumar 200 espectadors. López també entén el treball de conreu: de la funció de Salamanca espera que en surtin ara més actuacions per Castella. López no va apujar el caixet, però sí que va fer el càlcul de desplaçament com si sempre anés a la Corunya. Així, “si em compraven a Saragossa, hi sortiria guanyant”.
Una ‘temptació' per a les sales
Què hi diuen les sales a Catalunya? D'entrada, els dos entrevistats per El Punt Avui opinen que, si es tracta de garantir gires, els dediquin als teatres i que ells ja faran el que més els interessi, “en sortiria un altre suc”, assegura Pep Tugues, director del Centre Cultural Sant Cugat. Tugues considera Platea com una oportunitat “per enriquir les programacions”. L'any passat, per exemple, van triar Ay, d'Eva Yerbabuena, “una gran artista que té menys poder de convocatòria” que altres propostes de la programació. La disminució del risc els va permetre ampliar el nombre de propostes. Tot i això, només planteja comprar bolos de Platea si els sembla interessant la producció. Per acabar, una sensació d'estranyesa d'utilitzar un programa estatal de promoció de la cultura, quan Catalunya “en té la competència plena”.
Margarida Troguet, directora de l'Escorxador de Lleida, rebutja de ple aquesta operació, que implica “una privatització del teatre públic”: considera que no és adequat valorar la cultura per la capacitat o per les balances de pressupostos. Reivindica el valor social i que, a l'Escorxador, es programi pagant caixets als artistes que els interessa mostrar i amb les que poden practicar dinàmiques de públic, per exemple. No vol crear més Van Goghs que moren sense haver venut ni un quadre. A Lleida, La Llotja té un cartell més comercial.I una por de part de les companyies: Si ara les sales municipals tenen més facilitats a contractar companyies de fora de Catalunya, es pot reduir més la possibilitat de gira catalana. De fet, aquesta mateixa sensació tenen tots els territoris que, fins ara, han mirat de protegir el talent local i que ara aquestes gires estatals les condemnen a la misèria.