Justícia distributiva

La justícia distributiva és la condició indispensable perquè hi hagi pau. La pau no és una casualitat, tampoc el resultat d'una fatalitat. Requereix la justícia distributiva. Quan hi ha injustícia, hi ha ràbia, indignació, ressentiment i, com a conseqüència d'això, es crea el camp de conreu idoni per a la violència i la confrontació. Cal, doncs, que hi hagi justícia, però també percepció ciutadana que es fa justícia.

¿I què és la justícia distributiva? Donar a cadascú el que li correspon. Fàcil de dir, però molt difícil d'executar a la pràctica. El problema rau en com saber què ha de rebre cada part. És fàcil incórrer en l'error de l'homogeneïtat, que consisteix a donar a tots el mateix, encara que tinguin necessitats, possibilitats i característiques diferents. Donar el mateix a tothom, quan cadascú és diferent i té unes necessitats diferents, és un error de concepció, però, ¿com es pot fer entendre al qui rep menys que ha de rebre menys que un altre? ¿Com es pot fer pedagogia de la justícia distributiva sense encendre el llumí del greuge comparatiu? Una mestra sap que hi ha alumnes que requereixen més temps i més recursos educatius que altres nois per poder assolir els mínims coneixements que els correspon per l'edat que tenen. Si reben el mateix temps i recursos que els altres, no se'n sortiran.

Un altre error freqüent en la concepció de la justícia distributiva consisteix a donar més al qui és de la meva corda, incorrent en un error tant o més greu que el primer: el nepotisme o la discriminació positiva. Aquesta pràctica encén la ira del qui ha rebut menys i es crea una situació d'indefensió que fa pensar que solament imperen les influències.

La justícia distributiva consisteix a donar a cadascú el que li correspon, però això només ho pot deliberar un òrgan independent, algú que no sigui part i jutge. Si no és independent, deixa de tenir credibilitat, s'instal·la la sospita entre la ciutadania i deixa de ser objecte de confiança. Això és el que ha passat amb molts òrgans de deliberació suposadament imparcials tant en l'àmbit estatal com europeu.

Només un òrgan imparcial pot escatir el que correspon a cadascú. Amb tot, haurà de manifestar quins són els criteris que operen a l'hora de repartir, perquè hi pot haver tot tipus de criteris en joc. Per alguns, el més rellevant és la utilitat, mentre que, per d'altres, cal prioritzar els grups més vulnerables, perquè són els que tenen més necessitats.

En qualsevol cas, el ciutadà té dret a conèixer els criteris ètics que operen en la distribució de béns, en la pràctica de la justícia distributiva. Si no és així, comença a sospitar que els béns es donen per motius que no tenen res a veure amb la qualitat, la competència o els mèrits dels sol·licitants. La llei de transparència, acabada d'aprovar en el Parlament de Catalunya, pot ser un instrument que ajudi a entreveure quins són els criteris que s'utilitzen a l'hora de donar recursos, de distribuir subvencions, de finançar projectes o fundacions. És bàsic que el ciutadà els tingui clars i sàpiga a què s'exposa.

Quan els béns no es distribueixen equitativament, quan alguns acumulen molt i una gran massa d'éssers humans no disposa dels mínims recursos per viure, és impossible que hi hagi pau en l'àmbit planetari. L'argument, però, no solament té sentit en el pla global, també afecta les dimensions local, regional, nacional i europea. És urgent redistribuir la riquesa global, perquè, contràriament a les tesis que sostenen els neoliberals, el mercat, per si sol, no garanteix, en cap cas, una distribució justa. És absolutament imprescindible el paper de l'Estat en l'articulació de la justícia distributiva.