És un repte majúscul que es podrà veure puntualment al Teatre Lliure de Gràcia. Des de demà i fins a l'1 de març, el director Oriol Tarrasón presenta un enrevessat treball de patchwork amb els actors de la Kompanyia del Lliure i els de Les Antonietes. El repte interpretatiu també és majúscul perquè tots els actors segueixen a escena en aquesta obra coral i han de bastir els seus personatges, tot i que tinguin un text puntual.

Un historiador es va inventar el concepte de somni americà (aquell que deia que qualsevol persona podia prosperar tant com volgués en aquella mena de terra promesa) el 1934. En realitat, als anys 30 la majoria de la població buscava la manera de sobreviure. I també d'evadir-se entrant al cinema a veure allò que semblava impossible. Avui, part d'aquest miratge existeix en una Europa en crisi, que també “hem viscut la mateixa sensació” durant la bombolla immobiliària, comenta el director: ara, l'èxit social és dels emprenedors, una mena d'empresaris que es fan a ells mateixos, que es creen el seu propi lloc de treball. Que, com en la depressió americana, és entre els més pobres que són capaços de compartir la misèria i conciliar “l'amor a les persones, la fraternitat de l'ésser humà”.

Tarrasón, que també ha fet de dramaturg per unir les rèpliques, ha partit d'autors americans que, més endavant, van explicar la pobresa i la capacitat de ser solidaris dels més pobres. De com van trobar la manera de fer possible aquell somni americà. Són personatges de les novel·les i el teatre social de Tennesse Williams (Figuretes de vidre o Un tramvia anomenat desig), John Steinbeck (El raïm de la ira), Eugène O'Neill (A Electra le sienta bien el luto), Arthur Miller (Mort d'un viatjant), William Sartoyan (El meu nom és Aram) o el músic Woody Guthrie. En la nòmina dels autors seleccionats s'hi troben “sis Pulitzer i dos premis Nobel”, referma el director i dramaturg.

El somni americà prova de trobar relació entre el que es va escriure sobre els personatges que van patir el crac econòmic del 29 i la societat actual. Fins a onze personatges (i el gos Tennessee) es troben en una mena de drugstore (un supermercat) enmig del desert en la Ruta 66, la que tothom triava amb la confiança de trobar el progrés i de despistar la gana a la Califòrnia somniada.

Els personatges s'han construït amb rèpliques de tots els personatges. Blanche Dubois, per exemple, només té d'Un tren anomenat desig la seva presentació. En l'obra, la referència a la seva germana Estela es transforma en un element més conceptual, com si fos una mena de somni. Pol López celebra que, en ser tants personatges diferents, “tots amb defectes ben visibles, és molt fàcil empatitzar-hi”. David Verdaguer adverteix de l'equilibri entre el desig dels personatges i alhora que la part fosca on viuen “no és una obra naïf”. I és que en aquesta cruïlla enmig del desert també hi ha els que ja han perdut l'esperança, i ja no es creuen el que ensenyen les pel·lícules. L'evasió profunda és només per qui hi vulgui creure.