Mozart entre el fum

El 1933, Wilhelm Furtwängler, director de la Filharmònica de Berlín, va escriure una carta a Joseph Goebbels sota l'encapçalament “Excel·lentíssim Senyor Ministre del Reich”. “Em permeto cridar la seva atenció sobre certs esdeveniments de la vida musical que, segons la meva opinió, no han d'estar necessàriament vinculats a la recuperació de la nostra dignitat nacional, que tots saludem amb tanta gratitud i alegria. L'art i els artistes hi són per unir, no per separar. En última instància jo només reconec una separació, la que existeix entre l'art bo i el dolent. Però quan la separació entre jueus i no jueus es manté amb un rigor inexorable també allà on la posició política dels concernits no dóna cap motiu a la queixa, es descuida massa l'altra separació, la decisiva, que hi ha entre bons i mals artistes.” Goebbels va obviar el prec de Furtwängler fins al punt que el 1938 inaugurava a Düsseldorf l'exposició Entartete Musik (Música degenerada).

Amb les lleis racials vigents en el Tercer Reich, paradoxalment, el camp d'Auschwitz-Birkenau es va convertir des de la seva creació, la primavera del 1940, en l'únic lloc on els músics jueus acariciaven partitures àries. Com relata Primo Levi a Els enfonsats i els salvats, l'obsessió dels oficials de les SS per introduir la música clàssica en un centre d'extermini topava amb una evidència –“als Lager de jueus no hi havia músics aris”– i això implicava que, “fent una excepció en les regles de la puresa, Auschwitz era l'únic lloc alemany on els jueus podien, o millor, havien de tocar música ària: la necessitat no té llei”.

Un dels que van descobrir amb estupor l'anhel perquè Mozart i Beethoven sonessin entre el fum dels crematoris va ser Jacques Stroumsa, violinista de Salònica que va ser deportat de Grècia a Birkenau el maig del 1943. “Ells, els criminals nazis, necessitaven músics, sobretot violinistes. Va ser una gran sorpresa per a mi quan, la primera nit a Auschwitz, un dels oficials va preguntar si hi havia entre nosaltres algú que toqués bé el violí. Vaig dir que tocava el violí i així vaig passar a formar part d'aquest grup”, narrava als seu llibres biogràfics Escollir la vida i Violinista a Auschwitz. El cas d'Stroumsa, que va inspirar a Maria Àngels Anglada l'obra El violí d'Auschwitz, revela fins a quin punt el sadisme dels jerarques del nazisme permetia regalar uns dies més de vida a aquells que els regalaven les orelles. “No paris de tocar!”, li va etzibar un dia un SS que vigilava quan ell interpretava el Concert en la major de Mozart. Stroumsa va obeir i l'oficial nazi li va dipositar una cigarreta a la butxaca. El violinista d'Auschwitz va sobreviure a l'alliberament del camp i moriria a Jerusalem el 14 de novembre del 2010, però a Auschwitz-Birkenau hi va perdre assassinats l'esposa –que estava embarassada de vuit mesos–, els seus pares i els seus sogres.

A més de la masculina, alhora el camp va acollir una orquestra femenina dirigida per Alma Rosé, neboda del compositor Gustav Mahler. Ideada per la temible guardiana nazi Maria Mandel per tal d'amenitzar des de recomptes de presoners fins a execucions públiques, l'orquestra femenina va acollir eminències com ara Violette Jacquet-Silberstein (morta el 30 de gener del 2014), Esther Béjarano, Fania Fénelon i Anita Lasker-Wallfisch. L'octubre del 1944, l'orquestra femenina va ser finalment traslladada al camp de Bergen-Belsen, alliberat el 14 d'abril del 1945 pels britànics.

De les orquestres d'Auschwitz en queda el testimoni escrit dels seus supervivents i els dibuixos fets després de l'alliberament per algun dels seus músics, com ara Czeslaw Sowul. “Aquella va ser la meva tercera carrera musical i així vaig poder sobreviure”, relataria el violinista Henry Meier, que va perdre el seu germà a Auschwitz. “És que també allà hi havia d'haver música?” [...] Per què s'havia de tocar allà, en un lloc tan terrorífic? Una banda militar enmig de l'infern? Més d'una vegada vam tocar fins i tot en un d'aquells forns de carn humana!”, relatava Meier. “Alemanya és la nació més musical de la terra”, proclamava Goebbels. Els jueus amb un do musical que van ser enviats a Auschwitz-Birkenau no només hi van descobrir que l'infern podia tenir banda sonora, sinó també que aquella partitura l'havien d'interpretar precisament ells.