El nombre de centres de culte evangèlics i musulmans creix

A Catalunya hi ha 1.360 centres de culte vinculats a confessions minoritàries, un 17% del total. Cent d'aquests centres han estat construïts o adaptats en els darrers dos anys. La majoria de centres, un 83% del total, estan vinculats a l'Església catòlica.

Segons la darrera actualització del Mapa Religiós, que es va fer per primera vegada el 2001, els centres de culte vinculats a les esglésies evangèliques i a l'islam són els més nombrosos entre les confessions minoritàries i els que més han crescut en els darrers anys. Tot i que els fidels cristians evangèlics i protestants només són un 2,5% de la població catalana i els musulmans un 7,3%, la xifra de centres de culte evangèlics (725) quasi triplica la dels oratoris musulmans (256). “Això és per les característiques i la gran fragmentació que hi ha entre les famílies evangèliques”, va explicar ahir el director general d'Afers Religiosos,, Enric Vendrell.

Els musulmans, que van obrir el seu primer oratori a Catalunya el 1974, són ara la tercera confessió més representada al país, tot i que representen mig milió de fidels. Els testimonis de Jehovà tenen 118 “sales del regne” i els budistes, que van iniciar la seva història a Catalunya per alguns catalans que se senten atrets per les pràctiques orientals, en l'actualitat tenen cada vegada més simpatitzants i disposen 68 centres. En canvi, els jueus, la primera religió monoteista de la història i presents al país des de l'època medieval però que van ser expulsats i no es van tornar a establir al país fins al 1918, només en tenen quatre. El principal centre és el del carrer Avenir de Barcelona, pertanyent als jueus ortodoxos, els primers a establir-se a Catalunya a principis del segle XX.

Segons el grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha elaborat aquest mapa religiós català, “la importància dels llocs de culte pren més rellevància en les comunitats compostes per minories culturals i/o nacionals, ja que en aquests casos esdevenen també espais de socialització de les segones generacions i punts de trobada entre els immigrants d'un mateix país o regió. L'ensenyament de la llengua del país d'origen, la celebració de les festivitats nacionals o les campanyes de solidaritat amb el país de procedència són algunes de les qüestions que vinculen el centre de culte amb el país d'origen i el converteixen en un espai de relació transnacional”.

“Els centres de culte són sovint impulsors d'una intensa tasca social”, manté l'ISOR, que també insisteix que “una de les línies de treball de les comunitats religioses és l'augment del diàleg interreligiós”.