Brillant actuació magnètica

Joan Ollé ha aconseguit que Lolita Flores refreni els seus braços com molins i traslladi tota l'expressivitat en el rictus de la cara i en la paraula. El resultat és una versió de La plaça del diamant densa, gustosa, dolorosa. Fa una dècada que Ollé havia optat perquè tres actrius interpretessin tres moments/actituds vitals de Natàlia, Colometa: el de la ingènua joventut; el de la dolorosa maduresa amb la mort de la guerra i la gana de la postguerra, i el de la conformada vellesa. La versió a una sola veu juxtaposa aquests tres rius d'emoció. Màgicament, cap domina sobre l'altre, hi ha un cert ordre en l'expressió de cada un d'ells. Sempre és la “señora de las palomas” del parc, asseguda al seu banc. Com menys veus, més gran és el risc de l'ensopiment, el perill de caiguda de ritme. Però la proesa interpretativa, amb un magnetisme que traspassa la història i el mateix to en què s'explica, sempre reiteratiu, insistent, fa que el públic entri en els passatges de la novel·la i, tot i que els conegui, s'emocioni. Lolita Flores, que de Gràcia només coneix el que li pogués haver explicat el seu estimat pare, és una Colometa creïble per la seva fragilitat i la seva determinació a posar fi a tot, per moments.

La llum i el so són els companys fantasmagòrics de l'escena. Sembla que no hi són però es van colant sempre en un tercer pla, posant una nota mínima a la narració viscuda, al record que sembla evocar olors, fins i tot (com ara la del colomar o la dels escarabats de la cuina abans que la reformessin i anessin a viure amb el Lluís). Les bombetes d'envelat s'encenen aparentment de forma arbitrària, però, en realitat, amb una voluntat ben marcada de mostrar la ciutat blava de la guerra o les ànimes vermelles dels morts de la guerra que pujaven al cel en l'al·lucinació de Colometa, o de verd esclatant en un parc pacificat pel temps i el plat a taula.

La plaça del diamant és una obra universal. No ha de sobtar veure-la en castellà. És l'evidència que la literatura i el teatre estan per sobre de la política. Ollé ha mantingut els noms en català i un cert accent obert en el castellà quan algun personatge s'adreça a algun altre castellà. La màgia és que la recita una castellana procurant ser molt correcta amb l'accent que desconeix.