Maillol, passió grega

“És bonica, no significa res.” L'escriptor André Gide, premi Nobel de Literatura el 1947, no va necessitar paraules grandiloqüents per enaltir l'obra mestra d'Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), Mediterrània. Una obra muda que, amb la seva força etèria, va inaugurar una nova era escultòrica i va insinuar el camí cap a l'abstracció a gurus com Henry Moore. L'artista nord-català la va crear el 1905, no gaires anys després d'haver-se passat a l'escultura per tancar les seves etapes de pintor i tapisser. Un segle després, llueix al pati del Museu Marès de Barcelona amb una immensa imatge com a teló de fons que reprodueix un Maillol hipnotitzat per l'abassegador horitzó mediterrani, assegut damunt un bloc de marbre al santuari de Delfos. Només hi ha silenci. I bellesa.

Mediterrània convida a viure la primera experiència de l'exposició Maillol i Grècia, una petita reunió d'obres que poden arribar a emocionar molt més que les dues espaterrants antològiques que s'han fet a Barcelona –el 1979, al Palau Macaya; i el 2009, a la Pedrera– d'aquest artista que va esberlar l'ideari impressionista del rei Mides Rodin i aquí, a casa nostra, va ser troncal per a la generació d'escultors noucentistes. La mostra fa una dissecció profunda d'un dels moments crucials de la seva trajectòria: el seu viatge iniciàtic a Grècia, el 1908.

“És en la tradició escultòrica hel·lènica que Maillol es reafirma. A Grècia no descobreix res, ho confirma tot”, exclama Àlex Susanna, el comissari, i un dels principals coneixedors de la seva obra. La monumental Mediterrània, i la petita Leda, una altra genialitat dels seus inicis escultòrics que també es passeja pel Museu Marès, són anteriors a la seva aventura grega, però en totes dues ja hi ha un interès per les formes llises i compactes i per una tridimensionalitat que fa que en les seves escultures “no hi hagi un perfil millor que un altre”.

Maillol busca a Grècia el que Picasso busca a Àfrica, i Gauguin a Oceania: la puresa de l'art. De fet, com diu Susanna, buscar-hi no hi busca res, perquè les idees ja feia temps que li bullien al cap. Només necessitava carregar-se de raó per persistir en el salt conceptual i formal que proposava per a l'escultura del nou segle. “No vaig pas a Grècia per aprendre-hi res, hi vaig per veure estàtues davant del mar”, va escriure l'artista en el seu dietari, una font, fins ara inèdita, a partir de la qual s'ha teixit la tesi de la mostra, confrontada amb les visions dels seus dos acompanyants: el seu mecenes, l'alemany Harry Kessler, el Comte Roig, com alguns l'anomenaven, i l'escriptor vienès Hugo von Hofmannsthal.

El viatge va durar cinc setmanes. Maillol ho va visitar tot amb avidesa, però ho va interpretar a la seva manera, sense prejudicis i amb un punt de vista dissident. Per exemple, la famosíssima Auriga el va decebre tremendament. Es va acarnissar amb el seu excés de detallisme, i en el seu dietari la va qualificar d'estàtua encarcarada i, oh!, “morta”. Quin atreviment! Però amb arguments, remarca el comissari. “Maillol es commou amb els arcaics, amb el llegat del segle VI aC. Prefereix molt abans les cores d'Olímpia que l'estatuària classicitzant del Partenó”, assenyala Susanna.

El Marès referma amb aquesta exposició –de llarga durada: es podrà visitar fins al 31 de gener– els seus plans per consagrar-se com el gran museu barceloní dedicat a l'escultura. Maillol és una bona carta per començar a jugar; aquí, però, hi han tingut un paper determinant tant l'entusiasme encomanadís de Susanna com la generositat del museu de l'artista a París, actualment tancat per reformes. Bona part de les 23 obres que irradien l'influx grec de Maillol procedeixen dels seus fons, així com mig centenar de fotografies pràcticament totes inèdites. Obres d'abans del viatge i de molt temps després, com ara la simpàtica Dina, del 1937, en què va esculpir la seva model, l'última que va posar per a ell, Dina Vierny, amb les cames aixecades i el cap a terra. Maillol no va posar límits a la seva passió grega.