Territori de llops

Denis Villeneuve, director quebequès tan introduït en el cinema nord-americà independent com en el més industrial, aborda la guerra bruta contra la brutalitat dels narcotraficants mexicans a través d'una ficció que s'inspira en la realitat de la frontera entre Mèxic i els EUA: un lloc de droga, de terror, d'immigració clandestina, de violència contra les dones, de corrupció i, al capdavall, d'una criminalitat incessant. Un territori de llops on hi entra seguint el punt de vista d'una jove policia de l'FBI que observa horroritzada els mètodes d'un grup d'elit de les forces de seguretat dels EUA que traspassa la frontera per intervenir en la lluita contra el narcotràfic amb el pretext de la incapacitat de la policia mexicana per afrontar-la.

Com en el cas de Jessica Chastain a La noche más oscura, l'imponent film de Katrin Bigelow que ficciona la caça i captura de Bin Laden, aquest personatge femení (Emily Blunt) li permet mantenir una distància crítica respecte a uns mètodes que, utilitzats per un agent del govern (Josh Brolin) i d'un sicari (Benicio del Toro) també mogut per una set de venjança personal, traspassen la frontera de la legalitat per combatre el narcotràfic. Així, Villeneuve evita una certa justificació de la violència contra el Mal que contamina Prisioneros, una seva pel·lícula anterior. Sicario és un film d'una certa solidesa i duresa, però amb un estil poc autoral, amb el qual Villeneuve ha entrat a concurs en el festival de Canes, on ahir també va presentar-se un film francès (Marguerite & Julien, de Valèrie Donzelli) que convida a posar en dubte els criteris (o a sospitar-ne els interessos en joc) de la programació.

Donzelli va causar un cert impacte fa dos anys a Canes amb Declaración de guerra, un film inspirat en la seva experiència personal i en la de l'actor i guionista Jérémie Elkaïm com a pares d'un nen al qual se li va diagnosticar un càncer. En aquest cas, lluny de la inspiració en la pròpia vida que també és en els seus dos films restants, Donzelli adapta un guió que, fa uns quaranta anys, va escriure Jean Gruault per a François Truffaut, però que aquest no va arribar a realitzar. Marguerite & Julien parteix del cas real de dos germans de família noble que, a principis del segle XVII van ser perseguits a França per mantenir una relació incestuosa. Donzelli juga als anacronismes, de manera que hi ha un canvi constant d'èpoques, per remarcar que el tabú de l'incest és intemporal. Vol ser un film sobre la passió, però li falta poètica i li sobren capricis.