Monges

Quan va començar la crisi, tot s'havia de solucionar amb imaginació. Va ser la paraula de moda entre els polítics. Ara que s'ha comprovat que amb imaginació, ni molta ni poca, no es fan hospitals ni escoles ni centres cívics ni arriba el plat a taula, la imaginació ha anat de retirada i en aquesta campanya no n'ha parlat ningú.

Les monges, mentrestant, entren en política. Són només dues, Teresa Forcades i Lucía Caram, però és que abans no n'hi havia cap. Abans les monges tenien l'aire de no viure en aquest món i no saber res de les contingències humanes. No podia ser del tot cert perquè com que algunes es dedicaven a l'ensenyament i unes altres a socórrer malalts i pobres, per força havien de tenir informacions de primera mà sobre la joventut i la vall de llàgrimes, però tot ho confiaven a la providència i al Déu hi faci més que nosaltres. En un lloc que ara no sabria trobar Josep Pla deia que les monges eren l'exemple més acabat i servil del que es coneix com a petita burgesia, la petita burgesia que a l'època de Pla menjava xocolata amb melindros per berenar i que tant llavors com ara trobava que el món ja estava bé com l'havien trobat i pensava que el seu mal i els mals més universals no volien soroll.

La irrupció pública de les dues monges ha agafat molt de sorpresa. Alguns han qüestionat si és compatible la vida religiosa amb la política. Són els que obliden els bisbes de la teologia de l'alliberament, el pastor negre que va ser abatut a trets a Memphis, els capellans obrers, l'abat Escarré, el capellà que va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Xirinacs reclamant l'amnistia o el papa, que és cap d'estat. Per no parlar dels eclesiàstics que van governar la Generalitat molt abans que Jordi Pujol, entre els quals Pau Claris, que té un carrer important a Barcelona. Aquells capellans, monjos i canonges tenien una situació privilegiada perquè en mig de l'analfabetisme general sabien llegir i signar documents. Ara sap llegir tothom, però no tothom sap els drames que cada dia arriben per exemple a Càritas o a la Creu Roja. Ni tan sols molts polítics que fins fa quatre dies ho delegaven tot a la imaginació. Les monges s'hi troben cada dia, sobretot la Caram, i prenen partit i es comprometen. Al començament de la democràcia no fallava mai als diaris i a les televisions la imatge del grupet de monges que anaven a votar amb uns ulls al·lucinats i com si no sabessin quina papereta agafar entre les més de dretes. Es podrà estar més o menys d'acord en el mètode, però ara hi ha monges que ens interpel·len. Déu n'hi do.