Francesc Cambó Batlle
Malgrat que ni l'ambient ni el clima de Girona li agradaven, aquest dirigent del catalanisme polític de centredreta de principi del segle XX va trobar a la ciutat algunes de les seves principals amistats
«L'ambient de Girona no m'agradava i els meus companys d'institut els trobava, en general, menys simpàtics i menys intel·ligents que els de Figueres. Això sí, eren més quiets, més pretensiosos, anaven més ben vestits...» Així de clar i català es pronuncia sobre Girona Francesc Cambó en les seves Memòries (1876-1936), on també fa referència al mal clima de la ciutat: «Girona té un mal clima, sobretot a l'hivern, que dura sis mesos llargs: clima humit i fresc en què tan malament s'està al carrer com a casa.» Però no tot són coses negatives, ja que Cambó explica: «A Girona vaig lligar algunes amistats que s'enfondiren amb el temps i arribaren a ésser una de les principals aportacions d'amistat que han endolcit la meva vida privada i m'han estat un ferm suport per a la meva vida pública.»
Cambó, nascut a Verges i fill d'una família originària de Besalú, on va passar gran part de la infantesa, havia arribat a Girona per estudiar batxillerat. I va ser durant aquella època que ell mateix explica que es va fer catalanista, encara que segurament no sabia que es convertiria en un dels principals dirigents del moviment catalanista de centredreta. Va ser un dels fundadors i dirigent de la Lliga Regionalista i ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona i més tard diputat. Defensor d'un govern de concentració per resoldre la crisi política espanyola, el 1918 va acceptar entrar al govern conservador d'Antonio Maura, primer com a ministre de Foment i després d'Hisenda. Però la intervenció en la política espanyola i el fet que no s'aprovés l'Estatut d'Autonomia li va fer perdre prestigi entre sectors catalanistes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va criticar la posició independentista de Francesc Macià i el 1933 va tornar a ser escollit diputat per la Lliga Catalana, però no el 1936. El cop d'estat el va sorprendre a l'estranger i, tot i que es va declarar antifeixista, es va decantar pels colpistes. Després de la guerra va continuar a l'exili, on va morir. Malgrat la distància, va destinar part de la fortuna en la cultura catalana mitjançant fundacions com la Bernat Metge i la publicació d'obres com Història de Catalunya i Diccionari General de la Llengua Catalana.