Rafael Masó Valentí

Rafel Masó va néixer al carrer de les Ballesteries, 29. Era fill d'un prohom i germà d'altres personatges il·lustres. Era arquitecte i poeta i va exercir de polític catalanista, fins al punt que va esdevenir el màxim exponent del modernisme i el noucentisme a Girona. Amb tot, aquesta era una ciutat, petita i poc donada als sobresalts. Per això, després d'una educació primària que va passar per pregàries i maristes, quan es va iniciar el nou segle, és a dir el 1900, va començar els estudis d'arquitectura a Barcelona, que va acabar el 1906, en una promoció de primera, ja que amb ell es van doctorar Josep Maria Pericas i Josep M. Jujol.

Rafael Masó, apreciava i estimava Gaudí, però els seus viatges per Europa li van fer veure que el millor era decantar-se per la racionalitat, la sobrietat i l'harmonia que predicava Eugeni d'Ors, i després de fer el salt del modernisme al noucentisme va decidir que el seu estil influenciat per Voysey, l'escocès Mackintosh i la Sezesion vienesa de Hoffmann, Olbrich i Loos, partiria de les arrels profundes de la Renaixença per descobrir l'ànima de Girona. Va ser així com va recuperar la tradició artesana de la ceràmica, la fusta, el vitrall i la forja. Va treballar més que l'ase de la sínia i va farcir la ciutat d'obres emblemàtiques, com la Farinera Teixidor, les cases Batlle, Ensesa i Teixidor, sense oblidar que, a més, va projectar obres com ara la Casa Masramon a Olot, la Cooperativa Palafrugellenca i la ciutat jardí de s'Agaró.

Al marge de la faceta professional com a arquitecte, Masó va destacar també com a poeta i literat. A Girona va ser molt amic del compositor Xavier Montsalvatge, l'arquitecte Miquel de Palol i els escriptors Prudenci Bertrana i Carles Rahola. I a Barcelona, va entrar en contacte amb Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Maria López Picó i Emili Vallès. Tota una targeta de presentació que no tan sols el va portar a escriure proses poètiques, sinó que li va fer guanyar diversos Jocs Florals i ser inclòs en l'Almanac dels Noucentistes (1911).

Gràcies al seu amic Jaume Bofill i Mates, va militar a les Joventuts Catalanistes de la Lliga, i el 1920 va entrar a l'Ajuntament com regidor de la Lliga, amb el doble objectiu de racionalitzar la política urbanística de la ciutat, sobretot pel que fa al tractament del barri vell i la millora de la dotació per equipaments culturals. Allò li va costar un càstig de la dictadura de Primo de Rivera, però va arribar la República i el van amnistiar.