Lluís Pericot Garcia
Fill de pare gironí i mare andalusa, sota el guiatge de Bosch Gimpera es va convertir en el principal especialista en el paleolític superior del país i en una figura reconeguda internacionalment
Prehistoriador i arqueòleg, Lluís Pericot i Garcia va néixer a Girona, però no renunciava a les arrels andaluses de la seva mare, tal com ho demostra la seva frase: «No us negaré que un cert mestissatge té el seu atractiu i també l'ús de dues llengües sense que això comporti cap problema íntim, per la qual cosa no em deixa de sorprendre que hi hagi persones que puguin crear inharmonia quan es tracta d'un fet com aquest que jo entenc com un fet natural i sense complicacions.» Pericot era un home cosmopolita que es va convertir en el primer especialista en paleolític del país. Va néixer a la casa número 56 del carrer de Santa Clara. Va estudiar a la Universitat de Barcelona sota la tutela de Pere Bosch i Gimpera. El 1925 es va doctorar amb una tesi sobre la civilització megalítica catalana i la cultura pirinenca. Va ocupar la càtedra de prehistòria, en primer lloc a Santiago de Compostel·la i després a València, on va crear el Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Va ser l'excavador de l'important jaciment arqueològic de la cova del Parpalló, a la comarca de la Safor, prop de Gandia, sobre el qual publicà una memòria el 1942.
El 1933 va tornar a Barcelona a la Universitat Autònoma i va exercir de professor d'etnologia. Les troballes del Parpalló i d'altres coves valencianes germanes el dugueren a especialitzar-se en el paleolític superior dels Països Catalans, tema sobre el qual publicà nombrosos treballs que li donaren un gran prestigi; això, juntament amb l'exili de Pere Bosch i Gimpera, afavorí que fos nomenat cap de l'Escola d'Arqueologia de Barcelona. Va ser degà de la Facultat de Lletres, president del Patronat de la Universitat i vicepresident del Consell Superior d'Investigacions Científiques. A més va presidir l'Asociación Española para los Estudios del Cuaternario, l'Institut d'Estudis Gironins, la British Academy of London i algunes societats arqueològiques de Xile, l'Uruguai i Colòmbia.
La seva producció bibliogràfica és molt extensa. De les memòries d'excavacions destaca La cueva del Parpalló (1942), i pel que fa a les obres de síntesi: Prehistoria de la península ibérica (1923), La España primitiva y romana (1934), Grandeza y miseria de la prehistoria (1948), Las raíces de España (1952), Prehistoria de Marruecos: el paleolítico (1957), o Cincuenta años de prehistoria (1964), entre moltes altres. Destacà també com a especialista de la prehistòria americana: La América indígena (1936). Va publicar nombrosos treballs científics i el seu prestigi com a historiador el va portar a dirigir la Historia de España de l'editorial Gallach. Es va jubilar l'any 1969.