Carles Rahola Llorens
Va ser, un autodidacte, un senyor de la paraula, un fervent republicà que a través de la denúncia o de la ironia mai va renunciar a fer de periodista, fet un ús extraordinari de la condició de ciutadà
Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués, va anar a viure a Girona, a la ronda Ferran Puig, número 16 i va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir els 58 anys, tot just un mes i onze dies després de l'entrada de les tropes nacionals a la ciutat. El van condemnar perquè el van acusar d'escriure en contra de l'Alzamiento Nacional, però avui en aquesta ciutat encara hi ha gent que es pregunta per què van afusellar aquest bon jan, que Pla presentava com: «Un home alt, pàl·lid, amb un punt de macilència. Sobre el nas desproveït d'impertinència, hi porta uns vidres muntats a l'aire lligats a la corba d'un cordonet, darrera els quals es veuen uns ulls miops i somiosos. Els cabells, tirats en desordre cap enrera. Una xalina flàccida li penja sota un sotabarba incipient. Un vestit fúnebre i negre se li lliga amb un bigoti trist. Tot i que sol caminar amb el cap enlaire, mirant els núvols, les mans al darrera, arrossegant una mica els peus, causa la impressió d'un home corbat i aclaparat. De les deformes butxaques de l'americana sempre li surten uns papers. Una mica de caspa li blanqueja l'espatlla. Enraona baix, dolçament, amb una gran distinció. Passeja un barret d'artista.» «La presència de Rahola –afegia Pla–, home lleugerament somnambúlic, encantat i distret, augmenta la sensació de repòs.» Un repòs que el va fer tornar a Girona quan estava a un pas de la frontera i l'exili i va confiar en la paraula d'uns guanyadors que havien assegurat que respectarien els que no tenien les mans tacades de sang.
Rahola va cursar els estudis primaris a l'escola de Sant Narcís, del carrer de la Galera (actual Anselm Clavé), i a l'acadèmia del pedagog Josep Dalmau Carles, al carrer de la Neu. Les condicions econòmiques familiars van impedir que accedís al batxillerat i a estudis superiors. Va ser, un autodidacte, un senyor de la paraula, un fervent republicà que va fer un ús extraordinari de la pròpia condició de ciutadà –va ser president de l'Ateneu de Girona, vicepresident de la comissió de Monuments i membre de les acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i d'Història de Madrid– per denunciar la carrincloneria i la misèria moral d'una societat. El van matar per haver estat fidel als principis de la professió periodística, per haver explicat la irracionalitat d'una guerra i de l'aplicació de la pena de mort.