“El mòbil té i tindrà les mateixes repercussions que les tres caravel·les”

Parlo dels forasters, les innovacions..., de tot el que ens ve de fora. Era més cridaner amb bàrbars que amb forasters.

El punt de partida de la meva reflexió és que no estem en una crisi més o menys llarga sinó en un canvi d’època. Això que portem tots a la butxaca, el mòbil, té i tindrà les mateixes repercussions que les tres caravel·les de Cristòfor Colom, que van obligar a canviar els mapes, transformant Europa, que era el melic del món, en una perifèria. Va portar noves cultures, noves vies comercials, desastres humans i altres visions del món. El mòbil no és cap joguina i, sumat a internet, està creant moltes possibilitats, però també està creant atur. Quan passo les factures al diari, ja no les rep una persona, sinó una màquina. Fa poc temps hi havia quatre persones que feien aquesta feina. D’altra banda, també crea altres tipus de treball que fins ara eren impossibles, o en faciliten d’altres. Aquests bàrbars són ambivalents, porten coses positives i altres de negatives, progrés i destrucció, i del que es tracta és de domar-los. Hem trigat vint anys a domesticar l’ordinador. Els grans canvis sempre han hagut de ser domesticats. La impremta va enviar a l’atur tots els escrivans, però va permetre imprimir llibres i va obligar a la gent a aprendre a llegir i escriure. Utilitzo bàrbars en el sentit neutre, de vingut de fora.

Estem perdent la diversitat, però podem fer coses per mantenir-la.

Si el pagès conserva la seva grana i la reprodueix com es feia abans, contribueix a la conservar de la biodiversitat

Si un dels productes recuperats funciona, també funciona comercialment. Les mateixes multinacionals que fan els transgènics fan producte ecològic. He vist tomateres i pebroteres tractades amb productes biològics dins de grans hivernacles al sud de l’Estat espanyol. Sobres amb aranyes que es mengen determinats paràsits, papallones que es mengen les aranyes i moren al cap de poc temps. Per pol·linitzar les plantes posen bucs d’abelles. Es pot produir el cicle sense cap interferència de química sintètica. El problema és que aquest menjar no es queda aquí sinó que el trobes als supermercats alemanys i centreeuropeus. Avui es pot produir menjar per a masses sa.

Creiem que tothom està informat de tot i en realitat no estem informats de res. A la primera guerra del Golf, els periodistes estàvem a 1.000 quilòmetres del front i nomes teníem el comunicat de l’estat major dels EUA. A l’última de les guerres balcàniques, a Kosova, hi havia un diluvi d’informació tan gran que era impossible de seleccionar, de manera que el resultat final de les dues guerres era la mateixa: manca d’informació, l’un per defecte i l’altre per excés. Avui hi ha la il·lusió que tothom sap de seguida el que passa. Tenim pinzellades, però en realitat no se sap gaire res.

No ho sé, però crec que el periodista del futur haurà de fer com el guàrdia municipal i dirigir el trànsit, agafar tot el que arriba i seleccionar-ho, aprofundir-hi i vendre-ho. Alguns diaris ja tenen equips per avaluar tot el que arriba.

Per això s’han creat consorcis de diaris per fer investigació i enfrontar-se amb els poders econòmics que els controlen. Crec que és una de les maneres de tirar endavant. El Corriere della Sera té una independència que no te El País, que depèn d’uns fons dels EUA. Si l’opinió pública no està ben informada no podrà exercir els seu drets. Aquí en gran part el que falla són les associacions de consumidors. A Espanya no hi ha associacions de consumidors fortes, i això és molt important per a la democràcia.

Contra la Democràcia Cristiana es vivia millor. Quan es dissol s’acaba tot. També hi ha una causa original en la fundació del país, el 1870. La unificació no va crear un país coherent. Nàpols era una capital europea que va passar de capital d’un regne a una ciutat de províncies. El sentiment italià només es manifesta quan juga la selecció o en els anys de plom.

Sempre ha estat un país de dretes. El 1976, quan el PCI acariciava el poder, va esclatar el cas d’Aldo Moro.