“Som territori que supera obstacles; fortalesa pirinenca per tirar endavant”

La filosofia es basa en un sol càmera i reporter: Només soc jo que produeixo, presento, edito i filmo. També em permet de tenir una visió més àmplia, profunda i al detall. Si al Pirineu hi ha onze comarques, amb aquesta segona temporada s’han cobert totes. Ara hi apareixen la Garrotxa, l’Alta Ribagorça, Cerdanya, l’Alt Empordà i el Solsonès. És un viatge de tot un any. I el fil conductor és la gent, veïns dels pobles que no hi han nascut però que per diferents motius hi han vingut i s’hi han establert. Són els qui em van portant i em permet de conèixer històries. Hi ha molta improvisació també, tot i tenir un guió previ. En aquesta segona temporada són vuit capítols amb una durada de 45 minuts, vint minuts més que la primera.

És un programa per desconnectar. I ara arriba en un bon moment. La gent té ganes de veure muntanyes, paisatges, de conèixer històries noves. No trotaran per les muntanyes però redescobriran els Pirineus.

Serà una bona injecció de moral per als Pirineus. És un programa que no té edat. Amb això vull dir que, per exemple, hi ha actuacions de bandes locals. També per a ells és una oportunitat per donar-se a conèixer. Gastronomia, música, muntanyisme…cada espectador s’hi enganxarà per diferents atractius. Als Pirineus, si trotes una mica, perquè trotant és com es coneixen les coses, pots encara descobrir-los. M’ha passat amb l’Alt Empordà. Perquè no són només les muntanyes. El que més m’ha cridat l’atenció és el sentiment de territori que uneix totes les comarques: tothom té aquest sentiment de Pirineus, sigues de l’Alt Empordà o de Cerdanya. Em va xocar l’Alt Empordà, assimilar que també fos Pirineu. Els dos primers episodis són de Cerdanya i també l’he redescoberta. Sí que és cert que és molt turística i desproporcionadament massificada. Però l’he redescoberta a través d’històries.

A Prats, l’Elisenda em va ensenyar un calze amb una història d’amor. És un calze que el guarda a casa seva i el treuen per les festes puntuals. Al poble de Talltorta on només hi ha cinc nadius tenen l’església que anomenen la Capella Sixtina dels Pirineus.A Puigcerdà, s’explica que les escales per pujar al campanar tenen doble cara. Estan fetes per “si el món gira al revés”. I es diu que, quan s’acabi el món, tothom ha de fer via cap a Puigcerdà.

El segell és que m’ho faig tot jo. Càmera i redactor són la mateixa persona. L’he pensat amb el cap i l’he fet amb el cor. Intento mantenir el nexe d’unió amb els espectadors. Per altra banda, m’he adonat que el públic té ganes de programes de proximitat, propers, planers, sense floritures, i que la gent de la terra expliquin ells mateixos quines peculiaritats té el lloc on viuen, perquè s’hi van quedar a viure, i per què conviden a anar-hi.

Vaig fer una evolució personal i professional. I els reptes sempre m’han agradat. El somni de fer Tatuats als Pirineus es va gestar en un concurs al qual em vaig presentar el 2014 d’aventura. I tenia ganes d’explicar més territori, com a corresponsal a TV3, em vaig quedar amb ganes.

Veiem que es pot fer periodisme amb diferents eines. En el període posterior a la Covid-19 no hauríem d’aturar aquesta manera de fer televisió. Ha estat una bona lliçó. Ens havíem acomodat molt. Ha sigut un aprenentatge; i els mitjans i periodistes han sortit de la zona de confort per continuar informant i fent-ho bé.

Quan va començar tot també hi havia por, però, en general, la gent ha complert.

La gent tenia la idea que es podia sortir a fora. I aquí ens hem tancat a casa. Qui vivia en una casa amb un jardí, perfecte. Però qui viu en un pis, a la Seu d’Urgell, per exemple, no se n’ha anat a pujar muntanyes. Clar que és més gratificant obrir la finestra i veure muntanyes i no blocs de pisos. A la Seu ens van portar dos respiradors i som 14.000 habitants. Els recursos sanitaris que tenim són molt minsos i la població és justa pel que tenim en cas d’atenció. Confinat és confinat. No és pujar i sortir amb la canalla. I als Pirineus ens hem confinat.

Penso amb Sort que viuen del ràfting per exemple, o amb les pistes d’esquí que van tancar abans de Setmana Santa. Econòmicament ens en ressentirem.El Pirineu és terra d’acollida i per les condicions en les quals vivim i les distàncies és territori amb capacitat de superar obstacles; costarà, però tenim fortalesa pirinenca per tirar endavant.