La urgència d’una nova Llei audiovisual

La digitalització ha comportat i està comportant canvis molt dràstics en tots els àmbits de la nostra societat, especialment entre els més joves. La normativa s’ha vist obligada a adaptar-se, però crec que ho ha fet tard i de manera insuficient.

El Parlament i el Consell d’Europa van aprovar, el novembre del 2018, la nova directiva de serveis de comunicació audiovisual, després de gairebé tres anys de treballs. Aquesta directiva s’havia d’haver transposat abans del 19 de setembre del 2020, però encara no s’ha incorporat a l’ordenament intern.

El govern de la Generalitat va sotmetre a audiència dels interessats l’avantprojecte de la llei de modificació de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya que, recordem, és de l’any 2005. Posteriorment, el govern ha elaborat, partint dels continguts de l’avantprojecte de llei, un projecte de decret llei que transposa la directiva. La proposta incorpora elements essencials per a la protecció dels menors pel que fa a les plataformes d’intercanvi de vídeos i la promoció del català en els serveis de comunicació a petició.

La nova normativa, i aquest és un dels aspectes cabdals del projecte, adopta mesures d’impuls i promoció del sector audiovisual català, així com de l’oferta audiovisual en català en els serveis de comunicació audiovisual de televisió a petició.

Alhora, el text atribueix al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) competència en relació amb la supervisió i control de les plataformes d’intercanvi de vídeos i dels serveis de comunicació audiovisuals televisius a petició. Així mateix, fa una aposta per l’educació mediàtica, estableix propostes per combatre les emissions sense títol habilitant i preveu una regulació dels serveis comunitaris sense ànim de lucre.

Per part de l’Administració General de l’Estat, s’ha sotmès a audiència pública l’Avantprojecte de Llei General de Comunicació Audiovisual. En aquest cas, és un nou text legislatiu, la qual cosa és d’agrair, però amb un contingut marcadament centralista i amb una clara invasió de competències. El text no promou, encara que ho proclama, la diversitat cultural existent a l’Estat espanyol ni, per tant, el sector audiovisual català ni l’oferta en llengua catalana.

La nova realitat audiovisual exigeix reconèixer a l’autoritat reguladora catalana, el CAC, amb vint anys d’experiència, un paper rellevant, pel que fa a les funcions de supervisió i control dels serveis de comunicació audiovisual a petició i les plataformes d’intercanvi de vídeos.

Aquest ha estat el posicionament d’altres estats autènticament descentralitzats com l’alemany on, per cert, el text es va consensuar prèviament amb els diferents lands.

És per això que urgeix que, per part del Parlament de Catalunya, s’aprovi una nova Llei audiovisual, de tal manera que d’acord amb el que preveu l’article 189.3 de l’Estatut d’Autonomia, la Generalitat de Catalunya pugui adoptar la legislació de desenvolupament de la Directiva Europea i, per part de l’Administració General de l’Estat, es modifiqui la proposta de tal manera que es reconegui la diversitat cultural de l’Estat i s’adapti la distribució competencial a la nova realitat audiovisual.