“M’agrada dir que fem pel·lícules sense imatges”

Com que això no és un elevator pitch on hem de presentar una start-up, afortunadament, t’ho explico més clar: el concepte boutique és perquè nosaltres pensem que les coses han de ser artesanals i el que ens interessa com a productors és explicar històries d’una manera emocional i autèntica, paraules que estan molt associades al tema de podcàsting. Per nosaltres és important que hi hagi una comunicació com la que tenim ara, en aquesta taula, podent mirar als ulls del client, la mirada, i atendre’l d’una manera personalitzada.

M’agrada dir que fem com pel·lícules sense imatge. Fins ara érem la Núria i jo, però cada vegada necessitem més col·laboradors. Treballem amb equips de producció per a cada podcast, amb més o menys gent –subcontractem guionistes, actors, músics i els perfils que calguin–, segons la magnitud del projecte, depenent del pressupost i les possibilitats. Ens agrada tenir cura del seguiment, perquè evitem aplicar un sistema estàndard. Hi ha productores molt grans que treballen així, fabricant en sèrie productes que no varien gaire. A nosaltres ens agrada ser trencadors. Es poden fer grans produccions igualment amb un punt de vista autoral i artesanal. Tot des de Barcelona.

Les presentacions que fèiem sempre les obria preguntant a l’audiència si sabien què és el primer que sentim abans de néixer? Doncs és el so de la veu, de la mare o de l’entorn. Això ho portem a dins, és al nostre ADN, des que som al seu ventre. I som el que som a través de les tradicions orals (storytelling). El so de la veu i la paraula té un poder de suggestió extraordinari, i si a la veu hi sumes tot un treball de disseny de producció del so, com es fa a les pel·lícules, el resultat és brutal. Encara que no ho vegis, té una capacitat evocadora, que enganxa molt. La gent t’ho diu, que se’ls escolta anant a treballar. És un format molt íntim.

No, crec que estem en la corba del boom. Deixa’m dir, ja que em fa il·lusió, que a Barcelona en particular i a Catalunya en general hi ha hagut sempre, bé que ho sabem, una gran pedrera de comunicadors, sobretot històricament a la ràdio. I per això estic convençut que en tema de podcasts hi ha molta gent potent que ha de dir-hi la seva i que ho farà. Tenim l’exemple de Carles Porta, amb Crims i El segrest, i que bé que ho ha fet!

Mira, tenim l’exemple del cinema, quan va fer el canvi del mut al sonor i es va haver de desenvolupar un nou llenguatge cinematogràfic. Es van trobar que tenien càmeres que podien gravar so i àudio i allò va causar una gran revolució, i la conseqüència va ser adaptar-se a un nou llenguatge que va canviar la manera de moure la càmera, el punt de vista, els guions... Ara estem en aquesta fase, en el món del podcast. Hem de crear un llenguatge i uns codis, hem de jugar amb el tema de l’àudio, i ja no parlem de les possibilitats que ens ofereixen les innovacions tecnològiques. I després, per què no, vindran el podcast immersiu, el so envoltant, la interactivitat, la realitat augmentada..., passes que caldrà fer.

Ho estem tot just pensant. Tenim un projecte amb una entitat que es dedica a la difusió de la cultura i la ciència i ja estem mirant les possibilitats que hi ha. Caldrà crear un entorn, una plataforma pròpia, perquè a Spotify, per exemple, això no es pot fer, ara per ara.

Totalment! Abans que arribi tot això, però, cal professionalitzar l’entorn, desenvolupar el llenguatge i fer històries encisadores.

Bé, si ho vols, ja ho tens, a YouTube, a Netflix... El so té un recorregut propi. Mira la ràdio: ha sobreviscut al cinema, a la televisió i s’ha acabat adaptant al format digital d’internet. Incorporant nous continguts, com text i imatge, és cert. Doncs el podcast és el mateix.

Des de sempre. Soc un nen que es gravava amb cintes de casset fent veure que era un locutor. Escoltava molt la ràdio i soc molt melòman. A casa hem tingut molta música i ràdio, cosa que agraeixo als meus pares. Ell, el pare, era d’anar al carrer Tallers a comprar discos, molt de Pink Floyd, i la meva mare era molt de bandes sonores. La meva passió per la ràdio va voler formar-me com a periodista. Vaig poder desenvolupar la carrera de compositor, vaig poder fer coses per al cinema i la publicitat. Ara, per exemple, fem música original als nostres podcasts. A l’hora de treballar, m’entenc perfectament amb músics. I a la Núria, que té experiència com a periodista en mitjans digitals i en la construcció d’històries, li és molt fàcil treballar amb els guionistes.

Sí, nosaltres vivim d’això, afortunadament. Crec que hi una oportunitat per fer-ho. També és cert, com en tot, que hi ha una part de sort, però estàvem molt preparats. És un conjunt de coses. La Coctelera Music la vam crear el 2019 i, tot just començar la pandèmia, el març de l’any passat, el primer client fort va ser americà. Un bon senyal.

Per la nostra connexió americana, llatina en el meu cas, i amb el currículum de la Núria, que hi va viure molts anys. Una combinació. També els agrada que siguem d’aquí perquè els dona un plus. I em fa il·lusió, perquè soc barceloní. Malgrat que sempre he tingut una relació d’amor i odi amb la meva ciutat, m’agradaria donar una imatge idealitzada allà del que jo tinc de la ciutat a través de la meva empresa. Soc bastant Fran Lebowitz de Pretend it’s a city (Netflix), m’hi sento molt identificat, criticant amb estima la meva ciutat.

Tots són com fills nostres. De cada podcast n’estem molt orgullosos, sincerament. Amb cadascun hem fet i fem una cosa diferent. La matemática de la historia, de David de Montserrat i Nonó, m’agrada moltíssim perquè crec que té una narrativa i un punt de vista innovadors. En aquest cas, que sigui el mateix Alexandre Deulofeu, que ja no és aquí, el narrador [veu de Francesc Orella] i que tingui una combinació natural entre allò que és ficció i el que és real. De l’exposició realitzada amb La Mira que es pot veure al Palau Robert i escoltar per Catalunya Ràdio, estic molt content del resultat perquè semblava difícil que pogués funcionar una cadena d’àudios per WhatsApp, però ho fa, i a més hi ha molta gent que ens ha dit que emociona. També perquè s’aprecia com fan la feina els periodistes en situacions complicades. I perquè és el principi d’una aliança que tenim amb La Mira, que jo crec que donarà un impuls al podcàsting en català. És un mitjà de no-actualitat, com els agrada dir-ne, que sempre ha tingut un punt de vista innovador a l’hora de tractar les notícies, i això m’agrada. Tenen històries boníssimes. També ha resultat interessant el podcast que hem fet amb Toni Segarra, el Ferran Adrià de la publicitat, amb què descobreix els secrets del contingut de marca. I als Estats Units tenim en marxa un repte major: una història musical d’una cosa que no se n’ha parlat i no es coneix massa i amb el qual intentarem capgirar un gènere musical que es coneix molt. Hi ha gent molt coneguda que hi participa i comptem amb un equip molt potent repartit entre els Estats Units, Mèxic i Barcelona. La complexitat és que el fem en dos idiomes, castellà i anglès. N’estem aprenent molt i estem segurs que ens obrirà més portes.

Sí, amb la distància és complicat, però amb videotrucades contínues, ni que sigui trencant absolutament l’horari nostre [9 hores de diferència amb Los Angeles, per exemple]. Ara hauríem de ser allà, en som els productors i directors en la distància, però l’edició final es farà aquí. Pensa que l’equip de periodistes que estan fent la investigació tampoc poden viatjar fàcilment per l’interior del país. També és complicat amb algun testimoni d’edat avançada, amb els quals prenem mesures per la Covid molt rigoroses. Amb la pandèmia tot ha estat una bogeria, és un repte en tots els sentits.

Abans estàvem en un coworking, però mai hem volgut tenir un despatx, ni tampoc el necessitem per a la nostra tasca. Les gravacions es poden fer a qualsevol lloc, en un estudi o in situ, on correspongui. Som molt nouvelle vague i solem gravar en les localitzacions on tenen lloc els fets. Friquis? No és el mateix gravar en un monestir que en un estudi i alterar el so original. Els testimonis, gravant-los en el lloc dels fets, canvien, fins i tot en la manera de parlar-te... Podem treballar on volem. A casa també hi estem molt; ara més que mai, amb la pandèmia, la veritat.

Bé, sí, el vam guanyar en equip. L’etapa a Radio Gladys Palmera va ser molt emocionant. Hauria de fer un llibre i encara em dirien que tinc una imaginació portentosa. Allò no es podrà repetir mai. La fundadora, Alejandra Fierro, més que crear una empresa, va exercir de mecenes. Sempre ens donava llum verda per fer més i millor. Va ser la primera dedicada a la música llatina el 1999, la primera a emetre’s exclusivament per internet, amb ràdio a la carta i convertint-se així en la primera prepodcast, i en l’aspecte tecnològic moltes coses es feien per primera vegada. Allà feia de tot, quin aprenentatge!, des de director de continguts fins a haver-me de penjar literalment a l’antena per fer reparacions urgents.

Encara em passo el dia escoltant música. Em relaxa molt passejar escoltant-ne; és així com penso coses. M’agrada de tot. Vaig tenir una etapa de The Doors, com molts, i de tots els Bob Dylan que he escoltat, en soc un admirador. Però, per provar, per què no psicodèlia? Garcia Peoples, són molt expansius.