No és tele per a músics
‘Cachitos de hierro y cromo', de La 2, comença avui la quarta temporada amb convidats al plató i refermat com a únic exponent musical en l'aparador televisiu
Els programes musicals clàssics d'actualitat amb virtut formativa han desaparegut de la graella
El programa de referència musical de la tele actual
és un format nostàlgic, un refugi generacional, que s'endinsa en l'arxiu, de més de cinquanta anys, de TVE. Cachitos de hierro y cromo , que es va estrenar el 2013, ha aconseguit posar en relleu el fons històric de la cadena pública espanyola, amb monogràfics (el primer episodi estava dedicat als cassets de benzinera) amens i alhora didàctics –hi ha una feina de fons, discursiva, al darrere a l'hora de muntar un episodi–, i concebent un passat que fa modern i que atrau una audiència que fa temps que no mira la tele.
Cachitos és l'únic altaveu de la música en l'aparador televisiu, que s'ha multiplicat en nombre de canals els últims anys, però no en oferta. I és simptomàtic que sigui un programa d'arxiu, que dóna prioritat al muntatge amb la música com a contingut. Han desaparegut de la graella els programes musicals tallats pel patró clàssic i que tenien una doble funció: presentar l'actualitat musical i fer de plataforma per als músics. Tenien, a més, una virtut formativa i de descoberta. Dirigits al públic jove, hi ha títols històrics. A TVE, Musical express (1978-1983), Tocata (1983-1987), Rockopop (1988-1992) i Séptimo de caballería (1998-2002), que, presentat per Miguel Bosé, representa l'últim programa musical amb majúscules. Hi van actuar R.E.M., Chavela Vargas, Madonna..., i Bosé hi conversava.
L'auge d'aquests programes a la tele coincideix, a més, amb el boom de la cultura del videoclip. Ara, YouTube ha substituït l'MTV com la gran pantalla per veure clips i actuacions musicals. La televisió, igual que les radiofórmules, s'ha hagut d'adaptar als canvis del consum musical: les cançons i llistes es configuren a la carta i en línia per internet amb plataformes com Spotify.
Quant a TV3, la cadena va fer Oh, Bongònia (1987-1989), en què Mikimoto presentava videoclips i rànquings d'èxits, a més d'un concurs. Però és Sputnik (1989-2011) la marca musical de la televisió catalana. Al llarg de la seva història, va passar per diverses etapes i va tenir diversos presentadors. En els últims anys, va apostar pel gènere documental , amb adquisicions internacionals però també producció pròpia, com ara Les arrugues del rock (2007), amb guió de Lluís Hidalgo, que analitzava l'estat de salut de la cultura rock coincidint amb el retorn de bandes veteranes. I l'especial que es va fer sobre els 20 anys del programa, amb bandes del país. En aquest especial, els Manel, que la veu en off definia com els “companys de viatge més novells de l'Sputnik, però que fan cançons amb la saviesa dels més veterans”, feien una versió de Common people de Pulp.
Precursor de la música com a discurs per bastir un nou format televisiu va ser No me la puc treure del cap (2010-2011).
També ha desaparegut una de les constants en la tele pública: els concerts. TVE a Catalunya –històricament, des de la Nova Cançó, ha apostat per la música, i precisament Cachitos té el seu origen en professionals del centre– els va recuperar el 2013 amb Blue zulu , a La 2, centrada en l'escena musical feta a Catalunya. El director, Francesc López, volia tornar a dotar la música de visibilitat i protagonisme, i no reduir-la a farciment per omplir la graella a les quatre de la matinada.
La ‘jukebox' musical de La 2
Cachitos de hierro y cromo (La 2, 20.30 h) estrena avui quarta temporada, i ho fa amb Música de cabecera, sobre les sintonies televisives de programes i sèries. La novetat, però, és que per primer cop cada edició finalitzarà amb una actuació al plató d'un grup o solista convidat que farà una versió d'una cançó allunyada del seu estil. Entre d'altres, la cloenda anirà a càrrec de Nacho Vegas, Sílvia Pérez Cruz, Love of Lesbian i Joe Crepúsculo. “De manera tímida, perquè només són deu actuacions, volem generar arxiu”, explica el director, Jero Rodríguez.
‘La edad de oro', de La 2 (1982-1985)
La edad de oro , emès per
La 2, va ser la referència televisiva de la Movida Madrileña. Producte de la transgressió de l'època, va ser tan aplaudit per la crítica com rebutjat pels sectors conservadors, que es van escandalitzar. Al plató, Paloma Chamorro alternava entrevistes amb actuacions musicals.
‘Sputnik', del canal 33 (1989-2011)
En els inicis de TV3, hi va haver espais de culte com ara Estoc de pop (1984-1985), que dirigia Manuel Huerga, i Arsenal (1985-1987), també de Huerga. Amb la posada en marxa del canal 33, també es va iniciar Sputnik , programa marca del nou canal que ha tingut diversos formats: de magazín juvenil al documental.
‘Plàstic', de La 2 (1989-1991)
Presentat per Tinet Rubira i David Bagés, Plàstic es plantejava com un magazín juvenil en què s'incloïen vídeos musicals, entrevistes –des de Yoko Ono fins a Los Enemigos – i actuacions musicals. Es feia des de Sant Cugat del Vallès.