‘Black Mirror’ essencial

Una sèrie d’antologies com és Black Mirror –se l’ha comparat des dels inicis amb La dimensió desconeguda de l’era tecnològica– ha demostrat que, a banda del mestratge reflexiu que ens deixa cada episodi, amb un futur molt present, un escenari hiperrealista que el fa encara més pertorbador, és també un clàssic. Estrenada el maig del 2012, el primer episodi –desafiant i excitant–que posa en un dilema el primer ministre britànic, amb un segrest reial i un porc, es manté vigent. El fet que Netflix n’ha fet aposta pròpia allargant les temporades amb sis episodis, n’ha obert el ventall de gèneres generant un calidoscopi connectat, amb un fil vermell invisible –una herència molt lostiana– que s’enfila a través de cançons, ossets i piruletes que ens remeten a un passat comú. L’últim episodi, Black Museum, és una síntesi, una raresa deliciosa; un museu dels horrors tecnològic i amb un ritme i personatge principal que evoquen el monstre de la setmana d’Expediente X. Black Mirror també ha experimentat amb les històries romàntiques, com Hang the D.J. o San Junipero i amb un final feliç diferent. O amb trames en què el control de les emocions, de les relacions personals, d’evitar el dolor, el patiment en tots els sentits, es vol blanquejar, insensibilitzar-nos d’una por atàvica, amb xips o dispositius, amb controls parentals com passa a Arkangel i fins i tot The Entire History of You. Són els episodis que ens recorden el que ens fa humans i no màquines.