“Els meus treballs són una visió femenina del món pesquer”

És un projecte ampli, de recuperació del nostre patrimoni pesquer i d’un món que està canviant molt. En realitat quan vaig començar tampoc sabia tot el que vindria al darrere. Vaig començar aprenent a fotografiar amb la Carmeta, al port, i hi vaig quedar enganxada.

És un treball de molts anys i d’anar coneixent quantitat de pesques i barques diferents, barques d’arrossegament, palangre i tresmall, i d’un món en plena evolució. No soc d’una família de pescadors però m’agrada el mar. El primer audiovisual el vaig dedicar a la Carmeta, una senyora de 80 anys, remendadora, i que és un referent al moll de Roses. A partir d’aquí he volgut recollir i explicar com viuen els pescadors, com es pesca, quina és la relació d’aquesta gent amb el mar.

Sí, però una eina pedagògica per a alumnes i per a la societat en general perquè crec que és un món molt desconegut. He participat en projeccions per a grups escolars però també en una projecció pública recentment a Figueres i m’adono de fins a quin punt es desconeix els diferents tipus de barques, com es pesca sardina o un altre tipus de peix. Després de la projecció crec que la gent surt amb una idea més clara de com és aquest món i com està canviant.

Jo no sé com acabarà, però quan miro el meu arxiu de fotos veig que quan vaig començar hi havia quinze o setze barques que es dedicaven al palangre de fons i avui en queden quatre. Hi ha causes múltiples: el canvi climàtic, la sobreexplotació... Hi ha hagut una època en què els pescadors es podien guanyar molt bé la vida i avui no és així. El que més canvia és la relació dels pescadors amb el mar. Abans era un ofici que es transmetia de pares a fills, de gent a qui no els agradava “treballar en terra”, com diuen ells. Això és el que més canvia, crec, que es va transformant en un ofici amb treballadors que podrien fer una altra feina i que segurament un cop jubilats no aniran al port, a veure el mar, com en tenen necessitat els antics pescadors.

És un treball de tants anys i ha estat tan progressiu que ni jo ni ells crec que ens n’hem adonat. Ara formo part del moll pesquer. Suposo que al principi els feia gràcia que una noia els vingués a fotografiar, però ara ja soc senzillament la Maria.

Sí que soc conscient que és una visió femenina i així m’ho han dit altres fotògrafs. És una visió femenina per l’estètica dels documentals que faig, per les imatges que busco d’aquesta relació dels pescadors amb el mar, perquè reflecteix les emocions d’un món que canvia.

Van ser tres anys incloent-hi el muntatge, però amb moltes hores a les barques. Dedicar-hi temps és el principal problema. Si no puc fer-ho d’altra manera haig d’agafar una excedència, deixar de cobrar i espavilar-me. Això no m’impedirà seguir recollint material i treballant perquè és el que m’agrada, però tot té un cost econòmic; treballo amb un muntador, la productora Polimarc Films, i en els documentals també hi han col·laborat la Confraria de Pescadors i la Fundació Mascort. De fet, a mi el que més m’agrada és recollir aquests testimoniatges, però en l’aspecte de la difusió m’agradaria implicar-hi administracions, entitats, museus, centres de divulgació perquè hi ha tot un patrimoni humà que es mereix ser recollit divulgat.

Segueixo sempre anant al port de Roses i pujant a les barques, però el que vull fer ara és ampliar fronteres, incorporar més ports, propers com poden ser Palamós, l’Escala o Cadaqués, però també més lluny. Un altre aspecte que tinc pendent és la pesca amb teranyina, una pesca de nit, que no ha tingut cabuda en els documentals que he fet fins ara i en la qual ara treballo molt.