“A l’L1 del metro hauria estat impossible rodar «Propera parada»”

En realitat, va ser per casualitat. Un dia, justament al sortir del tren, vaig trobar un anunci als passadissos de plaça de Catalunya. Jo ja havia participat en altres festivals i em va encaixar perquè estava buscant propostes per fer petites peces.

El requisit no era que es rodés al metro, sinó a qualsevol transport metropolità. I no demanaven explícitament que es rodés tot allà, simplement que aparegués en algun moment...

Va ser fàcil. Aquesta és l’L10 Sud, una línia poc coneguda perquè és bastant nova. És la línia que agafava cada dia per anar al gimnàs. Té unes quantes parades amb aquesta estètica que apareix al curt. Fotogràficament és preciosa i a més no hi viatja molta gent precisament perquè és nova... I en un rodatge això és important, que no se’t colin sorolls, que la gent no entri, que no cridi, que no hi hagi un bebè plorant, que sigui accessible... A l’L1 no ho hauria pogut fer.

Ho visc cada dia. Jo soc de Blanes i l’any passat agafava el tren cada dia per venir a estudiar a Barcelona. Pujava i baixava gent. Jo estava una hora i mitja al tren i al final acabava creuant mirades, que podien continuar a l’andana... M’agradava jugar i pensar que s’havia creat una història. A qui no li agrada jugar?

Jo crec que no n’hi ha prou amb explicar una història. Del que es tracta és que arribi a la gent, que li digui coses, encara que no sigui exactament el que jo he volgut mostrar. I és cert, no m’agrada oferir un final tancat, m’agrada que l’espectador continuï pensant i li doni el seu propi final.

Propera parada és el primer curt per al qual he buscat un equip de col·laboradors apassionats amb la feina que fan. I he entès que tenir un bon equip és clau. Fer cine no és com escriure un llibre o pintar un quadre. El resultat no depèn de mi. Jo soc responsable que la història comenci, que acabi i que funcioni, però sense un equip entregat i que vulgui crear és impossible que passin coses, que es generin imatges, que la música funcioni, que les actrius tinguin credibilitat.

No sabria dir-t’ho. La meva relació amb el cine és curiosa. No hi anava gaire de petit. Em vaig enganxar amb 15 o 16 anys a les pel·lícules de superherois i no ha estat fins que he començat a estudiar realització audiovisual que he començat a gaudir-ne. Jo diria que he après més des de dins que des de fora. Jo era d’aquells que sortien del cine i estaven pensant en anar a sopar... Ara soc incapaç de veure una pel·lícula i aixecar-me. Necessito deixar un temps. La passió ha vingut després. M’han explicat com es fan les pel·lícules i això m’ha despertat la curiositat de veure cine.

Estudiant dinàmica de grups vam aprendre a treballar amb persones. I jo crec que és això el que més m’agrada: saber motivar les persones, treure el millor de cada una d’elles. No em sento un autor, ni un artista. No sé música, tampoc sabria actuar, però sí que sé quins sentiments vull provocar en l’espectador.

No, de fet ha estat la meva primera feina de direcció remunerada. Estic fent pràctiques a diferents empreses i una ha creat una productora, que em va oferir aquest projecte.

Jo ho tinc molt clar. Em mouré per on sigui per poder continuar dirigint. Em diuen que és molt difícil, que primer hauré de recollir molts cables i portar molts cafès. A mi tot això em sembla molt bé, però jo mentre tingui un espai, encara que sigui petit, on pugui continuar dirigint coses, ho faré. De moment no dirigeixo per guanyar diners, necessito diners per dirigir. És una necessitat.