A en Manuel Cuyàs. Amb agraïment
No m’ha sorprès del tot la mort d’en Cuyàs. Feia un cert temps que anava seguint l’evolució de la seva malaltia. Amb creixent preocupació. L’anava telefonant, però darrerament per dos cops ja no hi vaig poder parlar. Vaig parlar amb la seva esposa. Però malgrat ser previsible la seva mort m’ha colpit. Molt.
Pels volts de l’any 2000 el coneixia poc. I no hi havia col·laborat políticament. Per què, doncs, li vaig demanar que escrivís les meves Memòries?
Per un reportatge sobre trenta persones joves del Maresme que va publicar a El Punt l’any 2005. Era una galeria de gent jove que desprenia il·lusió, ganes de fer i confiança. Una invitació a creure en la nova generació i en el País. I vaig valorar el mèrit del periodista. Perquè transmetre el que de positiu i il·lusionant hi ha en la nostra societat –sense hipèrbole però també sense regateig malsà, sense llagoteria però també sense enveja– és un dels bons serveis que es pot fer. En més d’un àmbit, també en el del periodisme.
El cas és que ens vàrem veure, vàrem parlar i li vaig demanar que escrivís les meves Memòries. Que varen ser un èxit. Perquè la meva vida ha estat intensa. I perquè a través seu han passat coses molt importants en més d’un àmbit. I sobretot perquè en Cuyàs les va explicar combinant bé els fets i les interrogacions. El rigor i la fluïdesa.
Jo li estic molt agraït.
Després en Cuyàs ha estat criticat –en l’àmbit polític i periodístic– perquè no va parlar de fets de la meva vida que han hagut de ser criticats. Fins i tot per mi mateix. I que jo no preveia que podien tenir el desenvolupament que després han tingut. Això va ser culpa meva. Ell no en sabia res. I li va doldre molt. Molt. Li va doldre la meva caiguda. Molt més que ser objecte d’algunes crítiques del món polític i periodístic. El cas és que no em va retirar la seva amistat. I que em va fer companyia. Potser per compassió o perquè va seguir valorant altres aspectes de la meva vida. I això és molt d’agrair. Perquè en temps de desconhort convé no estar sol. I també és d’agrair que, malgrat un punt de recança i un tel de tristesa per com han anat les coses darrerament a casa nostra, en Cuyàs conservés sempre l’esperança. L’esperança que fa vint anys li va fer aquell treball sobre els joves. En això ell i jo ens vàrem ajudar mútuament. Un fet més que li he d’agrair.
També vull deixar constància que si bé lamentava l’actual situació de Catalunya va mantenir en tot moment la seva confiança en el país.
Gràcies, Cuyàs, perquè a més de tot això sempre vares tenir un aire pulcre i senyor. Com ja tenia el teu pare.
P.D. En Cuyàs ha mort en un moment en què la vida li estava donant un motiu molt gran de joia. Una mica tardana, però per això mateix més d’agrair.
Dos nets. Del fill i de la filla. D’encara no un any. Que seran com el seu avi. És a dir, M.T.V. De Mataró Tota la Vida. En parlava amb emoció.