10 anys d’El Punt Avui
Carme Torras i Manel Esteller
“El repte és el cervell. El 60% dels càncers ja es curen”
“La societat s’ha adonat de la importància de la ciència”
CARME TORRAS
MANEL ESTELLER
La ciència ha canviat força els deu últims anys i ha estat interpel·lada i protagonista en aquest darrer per superar la pandèmia mundial de la Covid. Dos dels millors investigadors catalans han conversat i debatut per a El Punt Avui sobre el futur del coneixement, l’abast dels avenços científics, mèdics i tecnològics, en un 2021 marcat per la confiança i la fe que hi ha dipositat la societat per l’assoliment de la mitja dotzena de vacunes. Manel Esteller és un referent mundial en epigenètica i la lluita contra el càncer, responsable de l’augment real de curació d’un percentatge de malalts oncològics cada cop més gran. La conversa es va fer a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, on experimenta Carme Torras, just a la mateixa hora que el govern li atorgava el Premi Nacional de Recerca 2021. Els dos acrediten força reconeixements científics internacionals i acaparen els nacionals, però no per això perden la modèstia de tot aquell científic que cerca la millora de la qualitat de vida. Tot i ser especialistes en genètica i robòtica, mantenen que com més ciència es fa, més s’avança en humanisme. Les seves reflexions es basen a reivindicar el treball en equip, multidisciplinari i amb vocació de servir una societat que cada cop els percep com a imprescindibles, malgrat que els pressupostos de les administracions o el percentatge dedicat a recerca del PIB no acabin de reconèixer-ho.
“Som davant d’una gran oportunitat que cal aprofitar”, resumeix Esteller, perquè “la descoberta de les vacunes ens ha permès que la societat s’adoni de la importància de la ciència”, completa Torras. “Si al torneig de Wimbledon aplaudeixen la creadora de la vacuna AZ!”, completa el doctor. Oportunitat no només en forma de reconeixement i prestigi, sinó perquè els fons europeus per a la recuperació, els fons Next Generation, “poden exercir com un pla Marshall i esperonar àmbits innovadors del coneixement”. “Som en un moment clau que marcarà l’avenir de la pròxima dècada”, avisa Esteller. Torras insta les autoritats a “no malbaratar els ajuts”, i a “vetllar pel manteniment de llocs de treball, apostar per sectors emergents en lloc de tant de totxo”, hi afegeix Manel Esteller.
Invertir en sectors emergents hauria de reduir un dels handicaps de la investigació a Catalunya i l’Estat, la poca transferència tecnològica, coincideixen a lamentar. “Tot i que Catalunya està ben posicionada en recerca –valora Esteller–, ens cal transferir més el coneixement, perquè la ciència produeix riquesa.” Torras duu la reflexió a la pràctica: “El repte del nostre camp és superar el prototip i aconseguir que l’empresa privada comercialitzi el robot creat. Durant la pandèmia –explica la matemàtica catalana– vàrem crear robots que fan feines de casa o substitueixen cuidadors de persones, o fins i tot personal sanitari..., però manca connectar amb l’empresa que els fabriqui i comercialitzi.” Aquesta falta d’oferta industrial que rendibilitzi més la recerca fins i tot genera fuga de cervells.
Carme Torras creu que el futur de la robòtica, per exemple, es basa en fer-la “adaptable i adaptativa” a la realitat humana i no tan seqüencial, i fins i tot fer-la treballar a distància. “La Covid ens ha esperonat a desenvolupar més les possibilitats de robots que puguin desinfectar espais, posar o treure equips de protecció, prendre temperatures a malalts, manipular objectes deformables per poder fer llits o desfer-los i enviar els llençols a la bugaderia...” Són feines que haurien reduït els contagis del personal sanitari o de les llars d’avis, que van ser la baula feble del sistema assistencial durant els mesos més crus.
El de l’epigenètica centrada en el càncer es basa, per Manel Esteller, en “perdre la por a la biologia i la genètica per curar malalties, com les cèl·lules que rodegen la leucèmia fins a eliminar-la”, i en general a “ser conscients de l’envelliment de la societat i el que implica de tractament i cura” de les persones. En l’àmbit oncològic, “hauríem de ser conscients que més del 60% dels càncers es curen ja, i no perdre de vista –puntualitza Esteller– que per exemple la Covid és un virus i s’hi ha trobat antídot en un any, però el càncer actua sobre les cèl·lules que envelleixen des de fa milers d’anys. Si trobaríem restes de mielomes en esquelets!” Per això Esteller també assenyala el cervell com “el repte de futur per a la ciència mèdica”. Hi ha càncers que es curen en un percentatge molt alt i d’altres menys, com el de pàncrees. “Però no curem cap malaltia degenerativa del cervell: demències, l’Alzheimer... El cervell és l’última frontera biològica.”
Un dels aspectes que més han canviat en l’última dècada, i que seguirà accelerant-se, és la velocitat de reportar els avenços i descobriments. “El que abans era pausa i deixar reposar per exposar, ara és velocitat de comprovació i publicació immediata o instantània fins i tot”, defineix el doctor Esteller. Fins i tot amb el risc de pujar a internet “estudis no prou validats”. Força científics descarten analitzar estudis de fa més de cinc anys, per obsolets. Però la velocitat “no és només inconvenient”, adverteix la matemàtica Torras, “perquè comunicar immediatament amb algun col·lega via internet facilita la resolució d’atzucacs, per exemple”. “Cert –admet Esteller– i fins i tot resoldre’l més ràpidament amb la immediata aportació d’un altre científic.” Velocitat gràcies a la tecnologia, com la que apliquen en robòtica i que centrifuga tot el coneixement i l’expandeix arreu. “Vivim rodejats d’aparells tecnològics dels quals no podríem prescindir”, rebla Torras.
Pel que fa a la divulgació científica, coincideixen en la necessitat de difondre, d’informar, “de comunicar molt més els avenços” científics i els treballs dels equips de recerca. “Cada dia es podria informar d’avenços o estudis sobre molts diversos àmbits”, reivindica Esteller, perquè “la ciència i el coneixement en general són atractius” però costa “d’incentivar” i els mitjans de comunicació “acabeu airejant qüestions banals o que afecten grups reduïts de persones”. Somriu Torras: “Sí, sovint som presents als mitjans per anècdotes o fets irrellevants, com les funcions que poden fer els nostres robots, en lloc de destacar-ne les socials o essencials.” Al binomi ciència i mitjans de comunicació li cal “rigor, calma i bons divulgadors que no mostrin la investigació avorrida”, perquè per als científics “que hi dediquem moltes hores no ho és gens”.