M’ho pregunten molt i la resposta és la mateixa: és que ho sé, pobre de mi! [riu]. Això ho haurien de respondre els que hi entenen de televisió. Jo el que puc dir, després de nou anys, és que mantinc la passió per aquesta feina, que considero extraordinària. Encara més, m’atreveixo a dir que tinc la millor feina del món. Conec gent i se’m barreja la feina amb la vida personal. Fas amics i amigues, que t’enriqueixen, i alguns passen a formar part de la teva carpeta d’amistats. Ara tornem a gravar i tinc unes ganes boges per saber què em passarà. M’agafo cada rodatge com si me n’anés de colònies! No saps què et passarà. Potser aquest esperit, aquesta passió, hi tenen a veure. També la predisposició amb què encarem cada nova temporada és un factor determinant. Més enllà que el format és molt bo, cada capítol és diferent, perquè la gent que hi surt ho és, que sorgeixin històries de la gent anònima... són altres variables. El dia que jo encari una temporada sense ganes, pel motiu que sigui, segur que minvarà la clau de l’èxit.

En essència, gairebé es confonen l’un amb l’altre. També hi ha diferències. El foraster té un punt temerari que Quim Masferrer no, t’ho ben asseguro! Jo en ma vida faria ponting ni faria parapent acrobàtic o windsurf amb dos dits d’aigua, ni tan sols muntar a cavall. El foraster té molt de mi per la curiositat, la predisposició que et passin coses i el no saber dir que no. Jo ja feia de foraster abans d’El foraster. Sempre m’ha apassionat conèixer gent. De fet, quan anàvem a un poblet del Pirineu m’encantava quan el meu pare xerrava hores amb un pastor i la mare dient “què, quan anirem tirant?”. No hi havia càmeres, però ja coneixíem els llocs a través de la seva gent. De gran, viatjant sol, anant a la deriva i acabant fent un vermut amb els pescadors d’una confraria. Insisteixo, tinc la millor feina del món, perquè allò que m’agradava ara em paguen per fer-ho.

De fet tampoc sé què coi faig. Ets un gran comunicador, em diuen. No ho sé. Soc un curiós, hauria d’existir aquesta feina. També m’agrada badar. Però sobretot compartir. Hauria d’existir, doncs, la feina de compartidor. Això és el que ens manté vius, compartir l’alegria, la pena..., compartint hi guanya tothom, el que explica tant com el que escolta, el que ajuda com el que és ajudat. El foraster és això, compartir històries personals. L’apologia del compartir. M’agradaria, doncs, ser considerat un compartidor.

Per part meva, moltíssima. Ara bé, hem de destacar la feina incommensurable de l’equip que tinc al darrere. Dilluns vaig a rodar a un poble nou. Sé el lloc perquè m’ho han dit, però a vegades ni això fins el dia abans. Pel que fa a localització, fan molta feina prèvia, però m’agrada que m’expliquin ben poc; m’ho prenc com una aventura i descobrir coses noves. I quan parlem d’equip hauríem d’incloure la gent del poble, perquè mai saps qui et trobaràs i no saps com ens ajuden! A vegades et diuen que no volen sortir al programa però que sobretot entrevisti tal persona. El programa s’hauria de dir Els forasters. Tot m’ho posen en safata, soc el que dona la cara, la punta de l’iceberg. El protagonista és la gent, en plural. Estic enamorat de la realització del programa. Som dues unitats: uns que em segueixen i altres que busquen plans i escenaris espectaculars. Aquesta comunió és la força del programa. Tots gaudim igual.

Sí. El procés és gravar molt; llavors a la productora ho passem tot pel sedàs, on ja no intervinc com abans. Faig més nosa que servei, només dono l’opinió si me la demanen, és clar. Amb allò seleccionat comença a coure’s el programa. Podríem començar amb aquest personatge o l’altre, guardar una expectativa fins al final... i amb això elaboro el monòleg. I el dia que pugem a fer el monòleg, els projectem prèviament alguns dels talls que sortiran en el programa. Jo aquí en soc el guionista, i és clar que deixo una porta oberta a la improvisació. Perquè a vegades jo parlo amb en Josep i en Josep em replica millor que la meva intervenció. El foraster té molta veritat. Veus, allò que em preguntaves sobre l’èxit, això també s’hauria d’incloure: té veritat. Si tinc calor, mostrem que estic suant. Si m’aixeco ben d’hora al matí, no em maquillo per dissimular que tinc cara de son. Aquesta veritat que té El foraster es reflecteix a la pantalla. I que tothom se senti protagonista. Aquest orgull de poble també apareix, d’un poble de tres mil habitants que apareix a TV3 en prime time. Jo, que soc de poble petit, puc dir que aquesta veritat traspua.

Estem a punt d’arribar a cent. El que passa és que hi ha hagut especials en llocs que no són pobles. En la desena temporada, la que ara estem gravant, arribarem al programa cent.

No ho sé pas. Pensa que hi ha algun programa, com el de la Vall de Boí, que engloba diferents pobles i en vam fer uns dinou i, a més, els vam dividir en dos capítols. O aquell especial del catamarà d’en Pepe, que no era ben bé un poble...

I tant! És clar! I haig de reconèixer que amb molta menys de la que voldria. Per qüestió de temps i familiar, perquè algun dia a casa m’engegaran a la merda. Si un diumenge tinc festa i dic deixa’m anar a aquell poble que... Té molt mèrit que no m’hi hagin engegat [riu]. He anat a enterraments de gent que he conegut a El foraster, he anat a l’hospital a veure gent ingressada, criatures que han nascut, i tinc pendents tants dinars que no sé com fer-m’ho. O gent que ha vingut al restaurant de la meva família i aprofiten per dir-me que passi a saludar.

Portem molts anys i amb molta audiència, i sempre dic que el dia que no em parin pel carrer o no em demanin fotografies voldrà dir que la feina no va bé. T’haig de dir que la gent és molt agradable i no paren de tirar floretes! Fa poc vaig rebre un mail d’una gent que viu a Austràlia i que gràcies a El foraster se senten més a prop de casa. “Cada vegada que el veiem sembla que fem una visita al nostre país”, em van dir. O gent que et confessa que es va emocionar per tal o tal altra cosa. A mi personalment m’agrada, i tinc molta sort que la gent sigui agraïda.

Això és molt maco. M’ho diu molta gent, fa poc uns que a casa no es reunien davant de la tele des de l’Un, dos, tres! Per tenir les audiències que tenim hi ha d’haver un públic molt transversal, ha d’agradar a nens, a gent gran, a joves...

Sí, l’any passat anàvem enganxats amb el Telenotícies, també hi ha molta gent que m’ho diu, però a mi se m’escapa. Hi ha queixes a les xarxes, m’han dit, no només d’alcaldes, sinó d’espectadors. A mi ja m’agradaria, però no depèn de nosaltres, i l’energia la destinem a altres coses.

Brutal Media va comprar els drets d’una productora danesa, Comedy on the edge; això en Raimon Masllorens ho va veure en un festival internacional de televisions públiques i li va agradar el format per fer-ne una versió catalana. Aquesta dista molt de la danesa, que dura 25 minuts i només és d’humor, amb entrevistes més gamberres com una mena de Caiga quien caiga. El comediant danès és molt bo, com a humorista és sensacional. Nosaltres volíem fer territori, visitant pobles petits i desplegar més emocions que no pas només l’humor que es pugui generar parlant amb la gent. També més cura en la realització. I això està tenint una repercussió; a Paüls, per exemple, diuen que hi ha un disbarat de gent que visita el poble aquests dies. El format català l’han escollit en posterior s festivals audiovisuals. Brutal Media també va fer El paisano per a l’Estat, però no sé com els va, han canviat de presentadors perquè no acabava de funcionar.

Ara arribarem a les 250 actuacions! I mira que quan vam començar era un projecte boig, sense guió, un homenatge al públic. Teníem molts dubtes i realment és un format tan bèstia que tinc la sensació que aquest l’aniré fent durant temps.

Sí, per això hi ha gent que repeteix i poblacions que repeteixen. A Manresa quatre vegades, a Vilafranca diria que tres. Això ho fa un fenomen. És d’aquests espectacles que he fet que són dels més especials.

Sí, no hauria fet mai el Bona gent si no hagués fet El foraster. Tot el que fem en la vida és de resultes del que hem fet. Si no m’hagués captivat això de conèixer gent anònima, d’explicar coses en què tots hi sortim guanyant, no m’hauria pas atrevit a fer el Bona gent al teatre. Segur que el proper espectacle tindrà un cúmul del que he fet anteriorment. Com passa quan t’aparelles, intentes millorar allò que no funcionava amb l’anterior. Això és el valor de l’experiència!

Allò va ser fascinant! De cop i volta una nova manera de fer, de plantar-te als escenaris, llenguatge propi, dotze anys extraordinaris. Teatre de Guerrilla és una manera d’entendre el teatre, de poble, que no tot ha de passar per les cuines teatrals de Barcelona o Girona. Quan després de dotze anys vam decidir que aquella aventura s’havia acabat com a tercet, vaig voler mantenir viu aquest esperit guerrilleru. D’acord entre els tres, vaig continuar el projecte que encara avui manté l’esperit, com es pot apreciar amb Bona gent: espectacle sense guió, que la importància la té la gent, que mai saps què passarà, que rebentes el format teatral pels quatre costats, desplaçant l’escenari a baix... Té aquesta essència. És important saber quan les coses s’acaben. Que durin si van bé, però si no... com els matrimonis. Oi que si fa quaranta anys que es fa la Fira de la Figa Seca i et pregunten si ve algú i dius que no, doncs per què no la deixeu de fer?

Vaig aprofitar el confinament per escriure, estar amb la família i jugar com mai amb la meva filla, que mai vol que marxi a rodar El foraster; per cert, que vam saber reinventar. Va ser molt interessant com a experiència vital, però, és clar, la realitat va ser molt dura per a tothom i hi ha gent que ja no hi és.