Comunicació

J. MOLINERO I M. RODRÍGUEZ

Comunicadors

“A la ràdio hem estat sempre al costat de la gent, i aquí seguirem”

El teatre és com fer ràdio amb el teló obert; aquí parlem amb gent però no la veiem
La festa del 40è aniversari serà l’11 de setembre a Illa Fantasia i recollirem tones de menjar per al Banc dels Aliments

Ja fa uns quants anys, la ràdio va unir Justo Molinero i Montse Rodríguez. Companys de vida i ara també companys a l’escenari amb la peculiar formació teatral Los Descastaos. Fan riure i, sobretot, fan feliç la gent, molt important en els temps tristos que corren.

Montse, a l’escenari actua i també recita els seus poemes. Per què la poesia?
Jo no sabia que tenia aquesta cosa aquí dintre. Quan vam començar a fer teatre, va caure a les meves mans un poema, que em va agradar molt, i quan anava a una festa el recitava; li deia a una persona: “Et regalaré un poema”, i a la gent li agradava. Aleshores vaig començar a agafar coses que jo tenia escrites, que escrivia a la nit, i va començar a sortir. Ara em diuen que faci poesies sobre coses concretes, i si jo ho sento em surt.
És una poesia molt carregada de sentiment, la que fa vostè.
Si no forma part de mi, o jo no ho estic veient o no ho estic vivint, no em surt.
També parla de situacions quotidianes i dedica poemes a personatges concrets, molt propers, com la mare, el pare, els fills...
El penúltim que vaig fer, que es titula La culpa i parla del mòbil, està basat en un nebot meu...
Hi explica una història molt dura.
Va d’una mare que no li dona importància al mòbil i sempre li diu al fill que no begui, i no li diu que el mòbil és molt important. I resulta que una nit triga molt a tornar a casa i aleshores ella li truca i ell agafa el mòbil i té un accident.
Pugem al cotxe i no som prou conscients del perill d’agafar el mòbil.
[Justo] Jo li vaig enviar el poema al director general de Trànsit, perquè creia que era una cosa bona, i no m’ha fet ni cas.
Defineixi’m l’home que té al seu costat en un vers.
Et diré que el Justo és el millor que m’ha passat en aquesta vida. El Justo va ser un enamorament boig i el resultat és que... no ha sigut un vers...
Tampoc és fàcil el que li he demanat...
Diria que la meva vida és molt gran i molt harmoniosa i és gràcies a la persona que tinc al costat, que és el Justo Molinero.
No ha pensat a escriure-li un poema? Ho ha fet dels fills, del pare...
Li vaig fer una coseta, el dia que el van fer Andalús de l’Any...
I a la Montse com la definiria vostè?
[Justo] És una gran persona, una gran dona, una gran mare, una persona meravellosa. Jo li estic molt agraït a la vida perquè la va posar en el meu camí. Som una parella que ja fa trenta anys que estem junts i ara en comencem trenta més.
I la poesia de la Montse, com és?
És la realitat escrita en un paper. Perquè ella és una persona molt sensible a l’hora de recitar. Jo tampoc coneixia aquesta Montse que s’enfila dalt d’un escenari i hi posa ganes, sense vergonya, perquè si en té ho dissimula molt bé, i la gent s’ho passa de meravella: plora, riu... És una gran poetessa. [Montse] De vergonya sí que en tinc. Tinc por escènica, por de quedar en blanc, i alguna vegada m’ha passat, perquè busco el text que ve darrere, penso: “I què ve ara?, i què ve ara?...” [Justo] S’ha quedat en blanc alguna vegada però ho arregla de meravella.
Escoltant-la em va semblar que transmet emoció. Què li transmet la gent?
Veig gent amb un mocador a la mà. I després quan sortim a saludar el públic la gent m’ho diu, que els agrada, que els faig plorar, no de pena, sinó d’emoció.
Justo, avui pregunto jo. Li agrada que l’entrevistin?
Sí, cap problema. No tinc res per amagar i, per tant, no em preocupa res del que em puguin preguntar.
Vostè que n’ha fet tantes, d’entrevistes, com les enfoca?
Primer cal conèixer el personatge i després informar-se bé. A mi em fa molta llàstima aquesta gent que fan una entrevista sense saber de qui parlen, o agafen un llibre i no tenen ni idea de qui ha escrit el llibre ni què diu.
I l’entrevista més difícil?
L’entrevistat normalment t’ho posa fàcil. Jo he fet entrevistes a tot Déu i la gent t’ho posa fàcil.
No recorda cap moment de tensió?
Sempre, abans de començar, penses: “A veure com anirà”, però després es veu que sí, que ha anat bé. Des de Zapatero a Pujol, des de Felipe González a Alfonso Guerra, sempre ha anat bé.
A qui prefereix entrevistar, a artistes o a polítics?
Jo prefereixo els artistes. Aquests no enganyen tant, no diuen allò que no senten de veritat.
I el polític sí?
Jo crec que una cosa és el personatge polític i una de molt diferent és l’home, el pare de família, la persona. No tenen res a veure. [Montse] Explica-li aquella vegada que vas trucar al Pujol per posar-li la seva cantant favorita...
Com va anar?
Estàvem en directe a la ràdio i li vaig trucar: “Hola, president”, “Hola, Justo, com anem?”, i aleshores li vaig dir que hi havia una persona que el volia felicitar...
I no estava preparat, això?
No, no! I aleshores va parlar la Carmen Sevilla. I el Pujol va explicar la seva amb la Carmen Sevilla, i quan venia a la ràdio venia pensant en la Carmen Sevilla.
I li va cantar una cançó?
No, li va desitjar feliç aniversari i van estar parlant, i jo crec que aquella trucada el Pujol no l’oblidarà mai.
La ràdio és màgica...
Sí. La televisió és més mentida, en canvi a la ràdio les persones s’obren molt més. A la televisió s’està pendent de la imatge i a la ràdio aquesta preocupació no hi és.
I quaranta anys ja! En són molts!
Sí, i sembla que vàrem començar ahir. Però som aquí i aquí hem de continuar.
Amb els inicis tan difícils que vau tenir, esperava arribar fins avui?
No, no!, això era impossible de pensar-ho. Jo creia que arribaríem fins després del mundial de futbol del 1982, perquè ho vam muntar així pirata, i creia que ens tancarien, però, mira, som aquí.
Com celebrareu els 40 anys?
Farem una gran festa a Illa Fantasia i recollirem aliments per al Banc dels Aliments, perquè malauradament en aquest país, tot i que li costa molt dir-ho, hi ha gent que se’n va a dormir sense haver pogut sopar. Ho farem i recollirem moltes, moltes tones d’aliments per a aquesta gent.
Quan serà?
L’11 de setembre, la Diada nacional, que és el dia que tanca Illa Fantasia. S’haurà de pagar entrada i els diners que es recaptin serviran per comprar aliments per al Banc.
Heu patit molt a la ràdio amb la covid?
No ho hem passat bé, i el que digui el contrari s’equivoca. Clients, restaurants tancats..., quasi ens vam quedar a zero en publicitat.
Es pot dir que vau seguir fent ràdio per amor a la ràdio.
Les vint-i-quatre hores. I els oients, a casa, gent gran que no podia sortir, tenien la ràdio i era la seva companyia. I amb això la gent és molt agraïda amb Ràdio Tele-Taxi, ja que hem estat sempre al seu costat, i aquí continuarem. [Montse] I el WhatsApp i el telèfon anaven a tot drap, perquè la gent no podia sortir, no podia parlar, i aquí tenien una finestra al carrer.
Vau complir una funció social.
I contents de poder-ho fer.
El que sí que vau haver de parar és el teatre, i ara ja hi heu tornat. Per què vau entrar en el món del teatre?
Jo somiava fer alguna cosa de teatre, i ja feia temps havia pensat que els nostres anunciants fossin els protagonistes. Fins i tot tenia triada l’obra, Cuéntalo tú que tienes más gracia. Però al final no es va fer. Al cap d’uns anys vaig reprendre la idea en un dinar a casa d’uns amics i a partir d’aquí li vam donar voltes i, com que aleshores es parlava de la casta, vaig dir: “Nosaltres serem Los Descastaos.”
Això de la casta no ho acabo d’entendre.
Sí, home, es parlava dels de la casta, del Felipe González i la seva gent. [Montse] En el fons, molt en el fons, nosaltres tenim la sensació que no som tan estimats.
Però si la gent us adora.
[Justo] Es refereix als mitjans. [Montse] Notem que no compten amb nosaltres, que no formem part del circ. [Justo] Per exemple, a TV3 n’hi ha que surten dient que fan tal cosa i tal altra, que estan fent no sé què, i no són res. En canvi, a nosaltres no ens donen l’oportunitat d’anar-hi un dia i parlar
del teatre i Los Descastaos.
És a dir, no us tenen com un agent cultural més d’aquest país.
[Justo] Home, per favor...! [Montse] Tu creus que el Justo no ha de ser a La Marató? Doncs, mai, mai! [Justo] I tinc bona relació amb l’Àngel Lacalle. En canvi, que jo anunciï La Marató m’ho demanen cinquanta vegades, ell i el seu cap.
Està molt dolgut per aquest tracte?
Home, molt dolgut. [Montse] Nosaltres sortim a l’EGM, però els mitjans no en parlen. [Justo] Mira, segons l’EGM, Radio Tele-Taxi és l’emissora amb més fidelització. Tu això ho has sentit? Radio Tele-Taxi és l’emissora més escoltada a Andalusia per les xarxes.
Què ha de canviar?
La mentalitat de molta gent, sobretot la dels que manen.
Però la gent us estima i a través del teatre imagino que ho noteu.
Molt. El teatre és com fer ràdio obrint el teló. Aquí parlem amb gent, però no els veiem, i arribem al teatre i és el mateix que la ràdio però amb el teló obert, i veus la gent i dius alguna ximpleria i ja riuen. Aquí no sabem si riuen o...
Vostè diu ximpleries però és molt seriós.
[Montse] I vergonyós...
La guerra a Ucraïna els ha tocat de prop.
[Montse] Crec que no estem fent res i hem d’acollir. Nosaltres vam tenir nens de Txernòbil a casa, quatre anys. Venien els tres mesos d’estiu i teníem una llista de metges i gratuïtament els hi portàvem.
Hi heu tingut contacte?
La nostra nena, desgraciadament, la tenim perduda. Dues més que venien a casa d’amics nostres les tenim controlades. Una té 24 anys i té un fill, i és a Lviv, al costat de Polònia.
Reciti’m un fragment del poema sobre la guerra que ha escrit.
“Hi ha molt boig al món que només vol el poder. / El poder tot ho podreix, és corrupte, i l’ambició també. / Avui ens ha tocat a nosaltres, / demà al veí i més tard al seu propi país. / Sé que poden fer poca cosa, però s’han d’unir, / no ens deixin sols, / ajudin-nos, donin-nos abric, menjar, ens han de socórrer / i tant de bo el món enviï a la merda els que ens maten i només volen el poder.”

De justícia

Explica Justo Molinero que la primera nit a Santa Coloma de Gramenet, acabat d’arribar de Villanueva de Córdoba, amb només 17 anys, el va despertar de matinada un soroll que venia del carrer. Va treure el cap per la finestra i va veure un grup de dones que s’afanyaven a entrar a la fàbrica. Fugia de la misèria i del treball precari i el primer que descobria era la duresa de la feina a la fàbrica, amb els torns començant quan encara no havia sortit el sol. Des d’aleshores tot va ser treballar, posar-hi les banyes i la determinació creient en la feina, primer, i en un projecte, després, el de la ràdio. Enguany Radio Tele-Taxi arriba als 40 anys, superada la pandèmia i amb Justo, la seva dona, Montse, i altres companys de la ràdio i amics omplint els escenaris de Catalunya de rialles amb la companyia Los Descastaos. Un èxit que fa justícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.