Enric Calpena
Periodista i divulgador de la història
“A Catalunya no tenim herois, tenim màrtirs”
No és el passat que ens determina cap a on anirem, som nosaltres. Hem de ser madurs
Rostre molt conegut pels teleespectadors catalans quan es va convertir, amb 23 anys, en el primer presentador d’un telenotícies de TV3, Enric Calpena (Barcelona, 1960) és un apassionat de la història des d’abans de dedicar-se al periodisme. Professor de televisió a la Facultat de Comunicació Blanquerna i autor de diversos assajos, biografies i novel·les històrics, Enric Calpena dirigeix des de l’any 2001 el programa de divulgació històrica de Catalunya Ràdio En guàrdia!, que l’11 de març arribarà als mil capítols. Projecte iniciat amb l’historiador Oriol Junqueras, abans de dedicar-se a la política, ara té com a protagonistes Enric Calpena i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté. Un munt d’especialistes en diferents temes han passat pel programa, que han acostat l’espectador a mil i una històries, mai més ben dit. Entre el maig i el juny emetran cinc programes especials per celebrar les mil emissions, des de diferents llocs del país relacionats amb etapes de la història: la prehistòria, el domini romà, l’edat Mitjana, els bandolers i l’edat Moderna. Acabaran a Barcelona amb un programa dedicat a la divulgació històrica. Li hem demanat que faci una selecció de programes perquè el lector es faci una idea. Proposa aquests, amb el número de capítol i el nom del convidat que van tenir entre parèntesi: La rumba catalana (278, Martí Marfat) ; Alexandre el Gran (328,Borja Antela) ; La IV Croada (376, Prim Bertran ; Les vídues a la Baixa Edat Mitjana (550, Mireia Comas; El caliquenyo (566, Francesc Canosa) ; La draga de Banyoles (608, Josep Tarrús) ; La preparació de l’Holocaust (618, Marta Simó) , i Les descobertes d’Atapuerca (924, Eudald Carbonell).
El passat és el profeta del futur, com diu el seu company de programa Josep M. Solé i Sabaté?
Sí, em sembla que és de Byron. Després hi ha aquella frase, em sembla de Ciceró, que diu que la història és el mestre de la vida. Hi ha la de “qui no coneix la història està condemnat a repetir-la”, no recordo de qui és, i n’hi ha algunes més. Els historiadors discrepen d’aquestes frases, perquè són boniques, però a l’hora de la veritat...
Vostè què en pensa? El passat ens ajuda a entendre el present i endevinar el futur?
Que ens ajuda a entendre el present, sí, sens dubte. Però no ens determina el futur. Tendim a explicar el present d’una manera molt lligada al passat. Imaginem per un moment que el procés hagués acabat amb la independència de Catalunya. Ara diríem: “És clar, és que era lògic! Les forces socials, el fet d’estar a Europa...” Trobaríem l’explicació claríssima de per què hem acabat sent una república independent. Ara hem de concloure que el nostre passat no comporta que Catalunya sigui independent? Tampoc! El passat fa que una part de la població tingui un desig d’independència perquè forma part d’una cultura hereva del passat i que es projecta cap al futur. Però el passat no determina que el futur sigui d’una manera o d’una altra. No ho sabem.
No creu en les lleis històriques deterministes de què parla Tolstoi a ‘Guerra i pau’?
No. M’encanta Guerra i pau, és un dels meus llibres preferits, però no crec gens en el determinisme històric, que les coses ens portin necessàriament en una direcció, cap a bé o cap a mal. No soc un pessimista històric, ni un optimista. Penso que el present es forma pel passat, però el futur es forma pel que decidim els que estem aquí, en el present. No és el passat que ens determina cap a on anirem, som nosaltres. Hem de ser madurs, no tenim excuses. Serà el que nosaltres aconseguim o deixem d’aconseguir. Parlant del Procés i de qualsevol altra cosa. Arribarem a una guerra mundial que ens exterminarà a tots? Podria ser. Segur? Tampoc. Ja veurem. Depèn de nosaltres.
Què cal per canviar les coses?
S’ha de treballar amb els discursos narratius, a l’hora de canviar les coses, cap a un costat o cap a un altre. Al procés li va faltar discurs, per exemple. O n’hi va faltar en altres moments. La sensació d’engany que té la gent amb el que va passar és perquè el discurs deia una cosa que no es va correspondre amb la realitat. Primer: “Guanyarem!” Això encara ho entenc. Segon: “No et preocupis, està tot preparat.” Quan això falla, la sensació és d’engany. Vam rebre d’una manera que no entrava dins del càlcul, això és el problema. Per això hi ha tanta decepció. No tant pels fets. Dic el tems polític perquè és el més obvi, però en qualsevol altre és el mateix.
El seu primer company de programa va ser Oriol Junqueras. No va tenir la sensació en alguns moments que vivíem la història en present?
La història sempre la vivim en present, però hi va haver un moment que tothom va sentir, encara que no hi estigués gens d’acord, que la història s’estava precipitant i succeïen coses que tindrien una transcendència molt gran. I encara, ves a saber, perquè els tempos històrics són molt diferents dels personals. L’acceleració del 2014-2015 fins al 2017-2018 és molt gran, i la frenada també. Però allò ens va demostrar que en una dècada les coses es poden transformar molt ràpid.
Hi havia qui posava com a exemple els processos d’independència de l’Índia i Sud-àfrica, que van durar dècades.
Sí, però en això hi ha un punt messiànic que jo crec que és erroni. Considerar, i això és molt cristià, que sense sacrifici no hi ha victòria... Perdona, el sacrifici, quan hi ha victòria, es justifica. Quan no hi ha victòria, no es justifica enlloc. A Catalunya no tenim herois, tenim màrtirs, perquè no hem guanyat. El mateix personatge que en una cultura és un heroi, perquè acaben guanyant, encara que mori, a Catalunya és un màrtir perquè acaba morint i perds. Hem de canviar la dinàmica, hem de passar a tenir herois, i no màrtirs. Em sembla que els líders del procés s’han convertit més en màrtirs que en herois. No tinc ganes de tenir màrtirs, ja els tenim al santoral.
Els catalans estan més còmodes en la derrota, com s’ha dit?
No, no ho crec. Ningú està còmode en la derrota. Una altra cosa és que haguem après a fer la viu-viu, després de 300 anys. Però qui està còmode en la derrota? No tinc ni idea del que passarà, no sé si moriré en una república o en una monarquia absolutista. Fa més pinta del segon que del primer, però no ho sé. Però no pot ser aquest discurs de fons d’“hem fet el que hem pogut”. Això em posa dels nervis. No és veritat.
Teniu més oient per podcast que en antena?
Sí. El podcast té unes característiques molt diferents de l’emissió normal. Només té oients quan s’emet. És molt evident, però és així. La gent no es grava les emissions. En un mes, arribem a tenir tres vegades més oients per podcast que a les emissions. Fa uns anys vam passar a fer dos programes per setmana, en passar a ser més de podcast. Això ha accelerat l’arribada al programa mil.
En què ha canviat el programa aquests anys?
En moltes coses, algunes de subtils i altres de molt evidents. La idea va sorgir amb l’Oriol Junqueras. Un dia ens vam trobar, vam anar a fer un cafè i d’allà va sorgir la idea de fer un programa que intentés solucionar els problemes que vèiem als nostres respectius àmbits: l’historiador pensava que la feina del periodista i la divulgació històrica era una cosa deplorable, només per als pitjors historiadors, i el periodista considerava que la història era una bajanada i no tenia cap mena de sentit, l’actualitat era la que manava. Vam pensar a fer un programa, el vaig dissenyar i el vaig presentar a Catalunya Ràdio.
Us van comprar la idea?
Ens van dir allò tan típic que en aquests moments no, però si en el futur sorgeix l’oportunitat... Ens va semblar una frase feta, però sorprenentment, l’any següent em van trucar per fer-lo, perquè un programa que s’havia de fer havia caigut i hi havia un forat a la graella. Després d’un any de fer-lo ens vam fer una pregunta divertida: “Queda més història per explicar?”. Vam veure que sí i vam seguir perquè havia anat bé d’audiència. Inicialment el vam voler fer molt més lleuger, un coneixement de la història rigorós, però no tan profund, més superficial que ara. Buscava molta narrativitat en els programes. Va funcionar bé. Vam fer un petit truc recomanat per Oriol, que és convidar el primer any els grans popes de la història, perquè després els petits popes vindrien. Si ho haguéssim fet al revés, potser els importants no haurien vingut. Ho vam fer, va venir gent de primeríssim nivell, i moltes reticències es van resoldre. Tot i així, en vam trobar alguna.
El públic és fidel, no?
Ha anat canviant. Al principi el programa estava pensat molt per a gent absolutament llega en història i explicàvem historietes. Ara ja fa anys que pensem en gent que llegiria revistes serioses de divulgació històrica, i tenen un mínim nivell.
Heu canviat perquè hi ha hagut un ‘feed-back’ amb l’audiència?
Sí, sens dubte. Jo tinc una teoria sobre això que no sé si és exacta: en moments de crisi d’una societat, no només mira al futur, sempre mira al passat. En els moments de crisi de la societat catalana als segles XX i XXI, hi ha hagut un auge de la divulgació històrica, la venda de llibres i revistes d’història, ha augmentat moltíssim. Això es veu clarament als anys 1920, durant la República, a la transició, òbviament amb el procés... I en moments així, pots pujar el nivell. De fet, la gent t’ho exigeix. I no per justificar el concepte de nació escollida pels déus. En aquest sentit nosaltres som molt iconoclastes. Hem explicat coses en què els catalans som deplorables, però tant com qualsevol altra societat. I coses en què som magnífics, també. Hem parlat com si fóssim una societat normal. Suposo que això la gent ho agraeix.
No s’acaben els temes, després de 21 anys?
La història no s’acaba mai. A més, hi ha diferents punts de vista. Nosaltres hem tocat tres vegades la batalla de l’Ebre: des del punt de vista militar, del de la Lleva del Biberó i del punt de vista de les Brigades Internacionals. I encara en podríem fer més. Els positivistes del segle XIX tenien una idea naïf de la història, pensaven que era com la botànica, que un cop tens classificades totes les plantes, ja està tot estudiat. Pensaven que un cop tenies tots els fets historiats, ja no calia fer més història. Però és obvi que no és així, la pots tocar de moltíssimes maneres.
Quan va ser conscient que la història li agradava?
De molt jovenet. Volia fer història, però tenia una visió pragmàtica, perquè soc fill de la classe mitjana, que va tirant, però justet. La meva família no tenia problemes econòmics, però tenia justeses econòmiques. Els fills de la classe mitjana fem això, som pragmàtics. Treballava de cambrer en un Frankfurt per pagar-me una carrera. A la família li venia bé que treballés mentre estudiava. I vaig començar Dret perquè les classes eren a partir de les set de la tarda. Quan vaig acabar primer, per una sèrie de circumstàncies, entre les quals que el meu pare va canviar de feina i va millorar, em van permetre deixar la feina i vaig començar una segona carrera. Volia dedicar-me a escriure i com que amb història pensava que no em guanyaria la vida, vaig fer periodisme. Quan ja portava uns anys a la professió i estava presentant els telenotícies a TV3, vaig fer un màster d’història, però quan feia segon em vaig adonar que no sabia anglès i vaig deixar història per fer-ne.
Com es va aficionar a la història?
Pel cinema. Soc molt partidari de la narració audiovisual històrica, malgrat que és evident que ha de ser rigorosa. Ho ha de ser, però també és evident que l’objectiu del cinema no ha de ser pedagògic, sinó d’entreteniment, igual que la televisió o la ràdio. Pot no ser rigorós, que ho sigui és un valor afegit. La formació periodística m’ha ajudat a intentar ser rigorós amb la narrativa, per exemple.
Molta gent recorda el seu passat a TV3. Va ser el primer presentador del telenotícies, que es feia només a la nit. Com recorda aquella època?
Va ser una època fascinant i meravellosa. Molts no teníem cap mena de consciència de transcendència. Ho vivíem com una feina molt divertida, apassionant, com podies estar treballant en qualsevol altre lloc semblant. N’hi havia d’altres que no, que ho vivien amb una consciència històrica. Després s’han fet molts discursos, però per a bona part dels que ho vivíem, i jo m’hi incloc, era una professió meravellosa. Al cap d’un temps, d’un o dos anys, ens vam començar a adonar que, a part de ser una televisió nova que trencava el monopoli, tenia una transcendència més enllà, que tenia un pes polític molt més enllà d’aquella aventura professional extraordinària. Però és com ho vaig viure. Tenia 23 anys acabats de fer. Em vaig deixar bigoti per semblar més gran. Tenia una pinta de nen que no podia amb ella. Era molt jove.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.