Un diari per a la Ribera d'Ebre

Tots parlen molt –tots els que en parlen, i sobretot des de Barcelona– de la premsa comarcal o intercomarcal, però pel que sembla i es veu aquesta premsa (setmanal, quinzenal, mensual o semestral) no està passant pels millors moments, si és que mai n'ha tingut de bons.

La cosa –com totes les coses que tenen història– ve de lluny i, com ja se sap, associada a gent animosa, inquieta i de bona fe, disposada a fer saber que, més enllà de la capital, també hi ha vida de tota mena, la periodística inclosa. El cas és que, des de setembre del 2009, després de donar-hi moltes voltes, perquè no és pas fàcil entrar periodísticament en comarques difícils com el Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, un petit grup de gent de la cultura i el periodisme relacionada amb aquestes comarques, que es donà per nom empresarial Meridional on Line, al capdavant del qual, el periodista i professor universitari Carles Figuerola, va llançar la idea de publicar quinzenalment (amb la perspectiva de fer-ho setmanalment) un Diari del Priorat com a prova pilot per veure si l'experiment podia ampliar-se a la Ribera d'Ebre i, posteriorment, a la Terra Alta.

Tot i les dificultats de tot ordre (sobretot, com sempre, les econòmiques per part d'ajuntaments i institucions, reticents pels motius que sigui a subscriure's o a fer efectius al seu temps els ajuts promesos), aquest Diari del Priorat continua puntual a la cita quinzenal, batallant contra el temporal, públic o privat, del retard en els pagaments i havent de fer mans i mànigues, amb corresponsals de bona voluntat i col·laboradors escrivint normalment gratis et amore, per fer un producte en condicions.

Per si no tinguessin prou maldecaps, els nois de Meridional on Line no han volgut perdre pistonada i l'octubre passat –un any després de l'inici prioratí– van presentar a Móra d'Ebre la segona part d'aquest projecte informatiu tricomarcal: el Diari de la Ribera d'Ebre, amb vista, el proper mes d'abril, a completar-lo amb el Diari de la Terra Alta, els quals diaris, arribat el moment, i només diferenciant-se en les portades i capçaleres, formarien una edició única i intercomarcal sota el nom de Catalunya Nova, de tanta ressonància catalanoaragonesa, amb Ramon Berenguer IV brandant l'espasa al capdavant, a punt de tallar caps d'infidels, aquells de poca fe que, des de Barcelona, parlen molt de premsa comarcal, però no l'ajuden, argumentant amb veu fluixa que són quatre gats, o aquells de més poca fe, encara, que des de les mateixes comarques (sovint des dels llocs de poder que ostenten) tampoc ajuden com caldria, potser temorosos que aquesta premsa, creada amb voluntat independent i no adscrita a cap dels sectors polítics en joc, sigui un contrapoder que dificulti aquesta suposada bassa d'oli que és el món local i comarcal.

En fi: si a Catalunya (com aquell qui diu, Barcelona) la governen, com s'ha dit, les cent famílies de torn –sempre reproduïdes pels que inevitablement vénen al darrere–, a la resta del país, en aquestes taifes catalanoandalusines que han anat proliferant des que Abderrahman Pujol instituí el 1987 els consells comarcals, les situacions familiars, tan controlables, però tan descontrolades, ja són de per riure.