El cuiner

Una de les irresistibles temptacions que a vegades em passa pel cap és la fer de crític gastronòmic. M'ho trec quasi automàticament del subconscient perquè no tinc ni el bagatge ni els coneixements adequats, però com que tinc claríssim que menjar és un dels plaers més deliciosos de la nostra existència, trobo que seria divertit. Tant puc disfrutar amb un magret d'ànec ben treballat com amb un sorbet de gintònic, tant em sedueix un suquet de peix a l'estil tradicional, com un minitronc de rap al perfum d'escalivada. Explico tot això perquè des d'abans-d'ahir al vespre he llegit i he vist tot tipus de consideracions a propòsit del decés de Santi Santamaria, trist esdeveniment que ens ha recordat l'eterna dialèctica que ell mateix es va encarregar d'atiar: ¿respecte escrupolós pels productes o utilització de la química per manipular-los i transformar-los?

Especialment rellevant em va semblar l'entrevista a Carles Gaig a Els matins. “El Santi era morrut i sempre parlava clar, defensava el que pensava sense embuts. Tenia millor relació amb els col·legues de l'estranger que amb els d'aquí”. Escoltant-lo a ell i també a altres que el van conèixer bé, queda la sensació que no era una persona de tracte fàcil ni complaent. Jo no en tinc ni idea, només sé que fa uns 15 anys vaig anar a Can Fabes i vaig dinar molt bé. Han transcendit també imatges d'una entrevista enregistrada durant el seu viatge a Singapur. Sempre és impactant que quedi testimoni audiovisual d'una persona poc abans de desaparèixer d'aquest món.