‘Vida loca'

Fa uns mesos, quasi alhora, Tele 5 i Antena 3 van anunciar el retorn de l'esperit de 7 vidas; cadascuna amb una sèrie diferent, és clar. Una tenia Toni Cantó (el protagonista inicial de 7 vidas); l'altra, Javier Cámara (el més recordat). Una disposava de part del seu equip creatiu; l'altra, del seu principal artífex: Nacho G. Velilla.

Ara s'ha estrenat la primera, Vida loca, i el resultat ha estat decebedor. Bé, decebedor per qui se n'esperava alguna cosa. Les promocions ja feien preveure el desastre. Vida loca no té res a veure amb 7 vidas i el seu tipus d'humor. A Tele 5 es deuen pensar que només per ser una sitcom –comèdia de situació de mitja hora– ja és el mateix. La part de l'equip creatiu que repeteix deu ser la dolenta. El més important en una comèdia és fer riure i Vida loca no en fa. Les promocions auguraven un humor grotesc, ximple i poc treballat. I ha resultat que eren “els millors moments” perquè en la resta directament no hi havia humor. Vaig estar estona sense trobar-hi gags; n'hi devien haver, però jo no notava cap gir que em fes tan sols esbossar un somriure. El personatge suposadament més còmic és el de Miguel Ángel Muñoz, que si a El síndrome de Ulises havia guanyat certa credibilitat com a actor, aquí sembla una caricatura mal feta. I de la resta –Toni Cantó, Esther Arroyo, Lolita...– el millor que es pot dir és que compleixen el paper adjudicat. Ells no tenen la culpa del guió. És obvi que falta un personatge carismàtic per atrapar i sobren tòpics, com el gai amb molta ploma. No estic d'acord, però, amb els que critiquen Vida loca perquè la consideren “antiga”. Una sitcom normal ha de poder triomfar en la tele actual. L'esperança queda ara en Los Quien, d'Antena 3.