A plaça Catalunya

Un cop passades les eleccions, amb les dues setmanes de campanya electoral corresponents, voldria dir dues o tres cosetes sobre aquests dies televisius.

El fet més excepcional ha estat, com tothom ja sap, les acampades dels anomenats “indignats”. S'ha de celebrar que, per norma general, el tractament mediàtic que se'ls ha dispensat ha estat just, proporcionat i rellevant. M'ha agradat escoltar que en tertúlies, com la d'Els matins per exemple, els que hi han dit la seva ho han fet amb notable bon criteri, capacitat analítica de bon nivell, i equilibrada mesura d'arguments. No com a la ja mítica tertúlia de Radio Nacional de España, en què una oient, anomenada Cristina, va intervenir de manera magistral per retreure als tertulians la seva falta de respecte cap a la iniciativa.

Menció a part mereix, com ja és habitual, el tractament dispensat pel canal Intereconomía. Van disfressar un noi, suposadament el becari d'El gato al agua, i el van enviar junt amb una reportera a la plaça Catalunya amb la intenció de ridiculitzar l'acampada i les reivindicacions que s'hi feien. Aviat els allà presents es van adonar del sopar de duro i van desemmascarar els impostors. Home, és que saltava a la vista, semblava un gag pretelevisiu fet per uns actors de teatre aficionat. Per fer-ho tan malament, a banda de tenir molt mala idea, s'ha de ser molt curtet de gambals, no? I jo em pregunto: els mecanismes de concessió de llicències televisives poden revisar-se
d'una vegada per sempre?