Perles del deliri

Sé lo que hicisteis s'ha acabat i per alguns semblava com si el món s'hagués d'enfonsar. Cinc anys i més de mil programes no són una marca precisament insignificant i en poden estar ben orgullosos, però em temo que no hi ha programes immortals. He escoltat suspicàcies de tot tipus sobre la decisió de La Sexta de posar fi a la seva trajectòria. Alguns s'ho han pres com una qüestió personal, un assumpte d'estat. En fi, a mi mai m'ha agradat. Mai he connectat amb el seu humor de guió envasat al buit, el seu arrelament en la, per a mi incomprensible, gràcia del monòleg tipus Club de la comedia. El numeret que van fer amb la marxa d'Ángel Martín va ser de vergonya aliena: es pensaven que feien gràcia, que els límits dels gèneres televisius depenien de la seva suposada inspiració autoconscient. Li han criticat a Pilar Rubio – durant unes quantes temporades reportera estrella del programa– que no s'hagi manifestat en contra del tancament. Home, suposo que la pobra ja tindrà prou feina amagant-se sota el llit, morta de vergonya per formar part d'aquest cim de l'horror televisiu anomenat Piratas.

I parlant d'horrors, degut a un oblit imperdonable per part meva, no vam comentar res sobre l'Eurovisión d'enguany. Trobo apassionant que la quota de pantalla fos del 32,3%, que és moltíssim. I quan Lucía Pérez va entonar el seu Qué me quiten lo bailao (¿?) es va elevar fins al 42%. El miracle d'Eurovisión segueix sent any rere any un monument a l'incomprensible. Mare de Déu santíssima!