La vida nostàlgica dels altres

La base de la tele actual es construeix en dos conceptes: el del viatge i el del testimoni. A partir d'aquí, ho podem adornar de moltes maneres, però la idea sempre és la mateixa: mostrar la vida dels altres. Unint un doble viatge, el de noces, el físic, però també el mental, el de la vida viscuda, TV3 va estrenar dilluns Viatge de noces, adornat amb molta nostàlgia, la que hi posen sempre les fotografies i les pel·lícules en blanc i negre, però sobretot la musical. La tria de la banda sonora, molt americana, incideix en l'efecte nostàlgic més que no pas en ser fidel a la contemporaneïtat de l'època: el primer destí era el 1965. La idea és apropiada per a una cadena com és TV3 i per al seu públic fidel. També el presentador, Xavier Solà, és l'adequat, pel seu tarannà. Però a diferència de Casal Rock, a Viatge de noces hi falta alegria, ganes de viure, i és excessivament lent; semblava que en comptes de celebrar un casament –i una vida, amb les seves alegries, però també amb les tristeses–estiguessin en un funeral. Potser era la música; de coral, boleros, una peça al piano... i fins i tot Solà estava massa seriós. El primer matrimoni, la Josefina i en Benjamí, tampoc no responia al perfil per a una estrena. Correctíssims, fins i tot quan expliquen l'inici en el sexe, en la segona nit. No calia que es deixessin anar, però una mica més de picardia. Tot i provenir de dos mons diferents, no es va aprofundir en cap conflicte concret, només en el sacrifici que va fer ell perquè el germà pogués estudiar música. M'hi van faltar més mirades de complicitat i haver transmès la felicitat compartida.